‘Black lives matter’ /Les vides negres també compten
Brutalitat 29 d’abril del 2015
Una setmana després de ser detingut per la policia de Baltimore, Freddie Gray moria a causa de les ferides provocades durant la detenció. L’enèsim cas de brutalitat policial als Estats Units va reobrir el debat sobre el racisme. Els aldarulls no es van fer esperar.
El de la caputxa negra a sobre el capó sóc jo, i el de l’anorac vermell és el meu germà petit. Va ser quan hi havia l’Obama, a la foto tinc catorze anys però és com si fos ara mateix, el moment va quedar-me gravat com quan marquen amb foc el bestiar. Pensava: què deu valdre, aquest cotxe? Un cotxe blanc que era dels blancs, encara que el portessin policies negres. Jo mai tindré un cotxe així, pensava, i em petava de riure, de fet encara em fa riure. Vam quedar ben retratats. Uns micos saltant sobre el cotxe patrulla, com quan a la guerra agafen un tanc enemic. El problema és quan l’enemic és el teu propi país i el teu país són els Estats Units, amb president negre i tot, la terra de les oportunitats, com l’oportunitat dels meus quan van embarcar-los de Kènia al Nou Món, cap als camps de cotó, cap als primers camps nazis de la història. Fixeu-vos en el nano de darrere, amb el dit aixecat, agafant-se el paquet i ballant. El cotxe és el seu cacauet, el seu plàtan. La policia havia matat un tal Freddie Gray, no el coneixia, és igual, en coneixia altres. El meu germà mateix, el de la foto, va acabar paralític en una topada amb cinc policies, després. Ja estàvem enganxats a l’heroïna. La policia entrava al barri amb els collons com pinyols, era la selva, el domini dels negres, la meitat de les cases estaven buides, no hi havia cap feina, al barri, eren cases comprades amb hipoteques porqueria, desclavaves les planxes de fusta de finestres i portes i ja tenies casa, i quan no hi cabies de merda te n’anaves a una altra i avall. Sortíem de nit i no ens veien, negres amb roba negra, com vaig a la foto. Érem sis germans i el meu nebot, que tenia mesos. Segons la meva mare, el meu pare era a la presó, però ni sabia el nom d’aquell home, i la cosa estranya seria que no fos a la presó, les presons són plenes de negres, com el barri, ja està, i qualsevol torna amb una dona hipopòtam que té sis fills i un nét. En fi. Les corredisses, l’estat d’excepció, tot aquell món dels còmics que el meu germà petit robava a la biblioteca, va arribar a Baltimore. El barri assetjat per la policia i l’exèrcit, toc de queda, helicòpters, furgonetes blindades, un merder de sirenes, i nosaltres tirant ampolles i pedres, enfilats al cotxe patrulla, robant a les botigues i cremant-ho tot. Una mica de justícia social. Encara que això de justícia social ho dic ara, llavors ni havia sentit Strange fruit, la cançó que no canta Sinatra, jo només sabia que abans linxaven els negres i que ara ho feia la policia, sovint policies negres, en això estàvem pitjor, i que ara ens deien afroamericans perquè érem mig americans, nascuts al costat fosc d’Amèrica, i que teníem números perquè un policia cagat de por o amb un mal dia ens fotés un tret. Però mireu com reia, aquell dia, amb una felicitat que no he sentit mai més. Cadascú té el seu moment de felicitat, això també és una fruita estranya, no la tries pas, per a un blanc pot ser el dia que es tira la Mila Kunis o l’Emma Stone, per a mi van ser els salts a sobre el capó, encara sento com s’abonyegava sota nostre, poc abans que al meu germà li trenquessin l’esquena.
