Eduardo Rodríguez: “S’ha de rompre el vincle entre l’ocupació i l’accés a les pensions”

PalmaEduardo Rodríguez Montemayor és investigador de l’escola de negocis Insead, a França. Ahir va ser un dels ponents a l’Smart Island World Congress, on va explicar el seu projecte, una eina que vol mesurar què fan els països per analitzar el seu talent (clau en la productivitat) i com el desenvolupen per després fer un rànquing d’estats.

On se situa Espanya en aquest rànquing?

Entre els primers 30 països del món. Com a país desenvolupat, és un acompliment acceptable, però queda encara lluny de països líders, com alguns dels europeus més petits: Suïssa, per exemple.

A les Balears, el 50% de la població té un lloc de feina que no s’adequa a la seva formació. És habitual als mercats laborals?

Moltes vegades sentim que s’ha de millorar l’educació i dur més gent a la universitat per promoure el desenvolupament. Això és important, però s’ha de complementar amb una estratègia per tenir les competències que s’estan desenvolupant a la indústria. En el cas d’Espanya, durant la dècada passada molta gent es va començar a concentrar en una indústria en específic i, després de la crisi, molta gent no tenia la capacitat per moure’s a altres indústries. Aquí hi ha gent molt formada però que durant alguns anys no ha pogut innovar i continuar aprenent a aprendre.

Ara, en canvi, el creixement econòmic és molt elevat i els salaris s’estanquen. Per què no es reflecteix a les nostres butxaques?

No és una qüestió només d’Espanya. Hi ha dues forces fonamentals: la globalització i el canvi tecnològic. La globalització és important perquè certes indústries es mouen a altres països per produir a un menor cost, però amb la tecnologia veim com produeixen més amb menys gent.

I això no hauria de generar llocs de feina més qualificats?

Sí, però la tecnologia fa que alguns llocs de feina siguin redundants i que els salaris pugin només per a certa gent, la més especialitzada. Hi ha una desigualtat als sous, que és el problema. Els salaris mitjans no augmenten.

És, com deia l’expresident Zapatero fa uns dies, la tecnologia una font de desigualtat social?

La bretxa social ja hi és, la pregunta és quant augmentarà encara. I la tecnologia hi té molt a veure perquè permet que poca gent s’endugui els beneficis. Si tens un poc més de capacitat de gestió, aconseguiràs que la teva empresa tregui del mercat les que són més petites i això fa que tenguis salaris molt superiors: és com l’economia de les superestrelles.

La gran majoria de les empreses balears són pimes i no es beneficien d’aquesta situació...

Això és important perquè quan parlam de desigualtats pensam en persones, però són també clau les desigualtats entre les empreses. N’hi ha de grans que s’adapten i s’expandeixen i n’hi ha de petites que continuen oferint els mateixos serveis però no guanyen en productivitat. Això genera desigualtats.

Quin paper tenen les administracions?

S’ha de facilitar l’accés a les tecnologies. També han de pensar que la gent necessita noves competències perquè la tecnologia està permetent noves formes d’ocupació, basada en projectes, més curta, d’alguna manera més precària... I això no és bo pel que fa a la protecció de la gent. S’ha d’oferir una plataforma perquè la gent tingui una protecció i es pugui reentrenar per a feines noves. És una realitat que aquest paradigma d’un lloc de feina per a tota la vida ja ha desaparegut.

I les polítiques d’austeritat? Han fraccionat i precaritzat els llocs de feina?

La combinació entre tecnologia i globalització permet que les empreses s’organitzin de manera més àgil, sense que això sigui bo per al treballador. S’ha de cercar un balanç per tal de no perjudicar el desenvolupament d’empreses i de no desprotegir els treballadors. Per això a molts països es parla de la renda vitalícia universal. Potser sona a una idea extrema per a molta gent perquè no s’ha aplicat més que en proves pilot, però hi ha moments de la història en què s’ha de pensar a revolucionar paradigmes. Va passar el mateix amb l’accés a l’educació universal: no es visualitzava fa cent anys però es va fer perquè era necessari a l’era industrial. Potser per a l’era de la informació necessitam un altre paradigma.

Aquest paradigma podria ser la renda universal?

Podria ser-ho, sí. Tot i que la renda universal no solucionaria tots els problemes, és cert que donaria a la gent protecció. No resoldria les desigualtats, però es podria considerar com una primera passa per permetre que la gent s’entreni i es prepari per al futur.

Però... podem parlar de la renda universal com una opció a curt termini?

És cert que a la majoria de països considerar-ho és encara molt lluny. És important trobar els sistemes de redistribució perquè tots els beneficis que genera el canvi tecnològic haurien de ser beneficis per a la societat. L’empresari que té èxit a Espanya es beneficia de l’accés al talent espanyol, de les institucions, de l’accés al crèdit... La idea de ‘jo ho vaig fer tot per mi mateix’ no existeix. S’han de crear sistemes de redistribució i canviar la manera que tenen les empreses d’operar. És important generar benefici per a qui inverteix, però els accionistes no poden continuar a l’altar: les empreses tenen una responsabilitat social que han d’assumir.

Què ha fallat en el sistema de redistribució fins ara perquè hi hagi tanta bretxa social?

L’economia canvia tan ràpidament que ha superat la capacitat de reacció dels governs. Hi ha models de negoci que fa dos anys ni tan sols existien i les empreses troben nínxols dels quals poden treure beneficis per a elles, però treure beneficis per a tota la societat és més complicat. S’ha d’actuar de manera àgil, identificar els problemes i reestructurar el sistema social.

Quines conseqüències té la precarització del mercat laboral per a les pensions?

Els sistemes de pensions tenen actualment un problema de finançament i d’accés als sistemes de protecció, que normalment estan lligats a l’ocupació. Ara la gent treballa de manera més individualitzada i és important pensar en com finançar el sistema de pensions, però també s’ha de rompre el vincle entre l’ocupació i l’accés a les pensions. El sistema ha de ser universal d’alguna manera i ha de tenir portabilitat, l’has de poder moure amb tu.

Així, els treballs de cures i les tasques domèstiques haurien de tenir remuneració?

Estic convençut que som a una societat que envelleix i és important tenir accés al talent. El talent es comença a formar des de molt petits i, per això, la formació que s’aprèn a casa és superrellevant. En aquest sentit, aquesta feina s’ha de recompensar d’alguna manera. També és un dels arguments a favor de la renda universal. Sé que és una idea que encara és molt lluny, però pens que és important que aquests tipus d’activitats, que són importants per a l’economia, tinguin accés a la protecció: a un sistema de pensions, a uns ingressos que donin flexibilitat als homes o les dones que quedin a casa per formar els petits i que, si després ho volen, tornaran al mercat de treball.