CIÈNCIA
Balears 02/12/2016

La Mediterrània, cent anys després

El projecte científic Nixe III rememora els viatges de l’Arxiduc respecte de l’actualitat i en compara aspectes socials, antropològics i ecològics

Enric Culat
6 min

L’arxiduc Lluís Salvador va visitar molts llocs de la Mediterrània gràcies als seu vaixells, el Nixe I i el Nixe II. La major part dels viatges els va fer a finals del segle XIX, els va documentar i va recollir tota mena de dades -històriques, antropològiques, econòmiques, arquitectòniques i de ciències naturals- sobre aquestes destinacions. Però fins a quin punt l’Arxiduc va ser un ecòleg avançat al seu temps i va emprar mètodes científics en les seves ‘campanyes’? La veritat és que l’Arxiduc va morir el 1915 deixant escrits més de 50 llibres, entre els quals hi ha la seva monumental obra Die Balearen sobre les Illes Balears. Aproximadament cent anys després de la seva mort, un grup d’investigadors espanyols ha decidit fer el seu particular Die Balearen oceanogràfic, però estès al conjunt de la Mediterrània. L’objectiu principal i alhora el punt de partida de l’estudi ha estat la formulació d’una pregunta molt ambiciosa: com ha canviat la Mediterrània després de cent anys?

El projecte científic i interdisciplinari Nixe III, desenvolupat entre els anys 2000 i 2015, ha tractat de respondre aquesta pregunta i de passada retre un homenatge a la feina ‘precursora’ de l’Arxiduc. Per fer-ho, s’han pres mostres, analitzat i visitat una vintena de destinacions específiques de la Mediterrània, entre les quals l’arxipèlag de les Lípari (al nord de Sicília), les Columbrets (Castelló), l’Adriàtic, el nord d’Àfrica (Tunísia i Algèria), Grècia (el Jònic i golf de Corint) i, per descomptat, les Illes Balears, a les quals el Nixe III va dedicar les dues darreres campanyes, les de 2014 i 2015. Tot i que l’any passat ja es varen presentar els resultats globals, a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics encara s’estan analitzant una part de les dades, bàsicament les corresponents a la presència de microplàstics flotants al voltant de l’arxipèlag balear.

Els camps d’estudi del Nixe III han coincidit, en bona part, amb els de l’Arxiduc, amb un conjunt de set disciplines que abracen la història, l’antropologia, l’economia, l’arquitectura, la biodiversitat (flora i fauna), la geografia i el paisatge. “Nosaltres hem tocat tots aquests camps, però uns amb més profunditat que d’altres”, explica l’impulsor i màxim responsable del Nixe III, Joan Ramis, que és doctor en Ciències Socials, professor d’Innovació i Creativitat de l’ESADE i de la Universitat Ramon Llull, empresari i director de la Fàbrica Ramis a Inca, un espai posat en marxa ara fa un any i que precisament al pati acull un ‘bosc’ d’arbres i plantes representatives de les Balears dedicat a l’Arxiduc.

Per dur a terme les campanyes del projecte Nixe III es van emprar diversos vaixells: primer el Wizard, un veler de 15 metres gràcies al qual els expedicionaris van navegar tres temporades consecutives; després el Rossina di Mare ; i finalment un llaüt, el Pola. Totes les expedicions van partir del port de Pollença i hi participaren, en total, una desena de persones entre investigadors i tècnics. El director científic va ser Rafael Sardá, investigador d’Ecologia Marina del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB).

Amb la idea de desenvolupar el vessant més científic del Nixe III, Joan Ramis va cercar la complicitat d’aquest institut de recerca, que depèn del CSIC, i va aconseguir també la col·laboració d’una sèrie d’empreses privades, malgrat que el finançament del projecte el va assumir íntegrament l’empresari, que en el decurs de les campanyes es va ocupar, a més de la coordinació global, dels aspectes més antropològics i socials. “M’atreu molt la figura de l’Arxiduc, la seva estima per la natura i l’esforç que va fer per tractar de reflectir com era la societat balear i com era la Mediterrània; totes les dades que ens va deixar són de valor incalculable i la seva feina, que no va ser anecdòtica, no ha estat suficientment reconeguda perquè darrere els seus viatges hi havia uns estudis científics que a parer meu no són prou coneguts per la societat”, explica el director del Nixe III.

Les feines de l’Arxiduc potser no són prou conegudes ni absolutament reproduïbles, cent anys després, però els seus models sí que son “imitables”, argumenta Ramis, i poden servir de punt de partida per comparar-los amb els que s’han fet ara, gràcies al Nixe III, per tota la Mediterrània. “Actualment disposam d’una gran base de dades per si algú, per exemple l’administració o una empresa, vol veure com ha evolucionat la Mediterrània -diu Ramis- amb utilitats en el camp del medi ambient, l’antropologia o el turisme”. En aquest darrer aspecte, puntualitza que es podrien treure moltes conclusions comparant diversos casos i llocs visitats per l’Arxiduc, fa cent anys, amb les destinacions turístiques actuals, creuant dades sobre l’oferta, percentatges, capacitat, infraestructures o l’entorn.

Una de les conclusions més sorprenents del Nixe III està relacionada amb la flora, que sempre va ser un dels camps prioritaris d’estudi de l’Arxiduc. En fer la comparativa, hom podria pensar que les coses, després dels anys, tenen tendència a empitjorar. Doncs no sempre és així. L’equip liderat per Ramis va poder observar una recuperació “sistemàtica” de la vegetació al llarg de totes les ribes de la Mediterrània. L’Arxiduc ens va deixar molts gravats amb paisatges en què predominaven l’absència de vegetació, els terrenys pelats o les típiques parets de pedra en sec. Avui en dia, la major part de la costa de la Mediterrània es dedica a les activitats terciàries i s’ha abandonat el conreu de cultius. En conseqüència, en aquests espais la vegetació espontània no ha tardat a recuperar-se, com per exemple en el cas de Cala Tuent (Mallorca), on després de cent anys hi ha crescut un bosc de pinars en el turó oest i moltes oliveres, pins i altres espècies just a tocar de la platja.

Segons Ramis, el Nixe III ha suposat “una experiència personal i vital molt important” que l’ha ajudat a “desenvolupar sensibilitats socials i mediambientals”. Des del punt de vista científic, l’estudi interdisciplinari pot representar un punt de partida i un toc d’atenció, reitera l’empresari, a pesar que encara queden aspectes per divulgar de les darreres campanyes, com per exemple les conclusions sobre la presència de plàstics surant a l’aigua de la Mediterrània. Aquest vessant serà un dels pocs que no es podrà comparar mai amb les observacions dels viatges de l’Arxiduc, senzillament perquè en la seva època no s’havia inventat; la Mediterrània era llavors una mar completament neta de plàstics.

EL CANAL DE MENORCA, UN PUNT DE CONCENTRACIÓ DE PLÀSTICS

El doctorand i investigador Luis Francisco Ruiz-Orejón, del Centre d’Estudis Avançats de Blanes, ha participat en diverses campanyes del Nixe III i actualment estudia en el laboratori les concentracions dels microplàstics recollits a la Mediterrània i, més particularment, en aigües de les Illes Balears. Les feines es van fer gràcies a una ‘manta trawl’, un aparell oceanogràfic amb una xarxa que filtra i recull elements sòlids com els plàstics. Cada mitja hora es recollia la xarxa i es tornava a tirar a la mar. En funció de tot el que s’ha recollit amb 71 mostres, se n’ha fet una extrapolació i s’han determinat unes concentracions de plàstic a la Mediterrània de 579,3 g/km2 i de 147.500 partícules/km2. Les zones on se n’ha trobat una major concentració han estat el sud d’Itàlia, costa nord de Sicília, l’Adriàtic i la zona del canal de Menorca. Els científics encara no saben amb certesa si les concentracions són permanents o esporàdiques a causa dels corrents.

“La Mediterrània, per les seves característiques de mar semitancada, és una zona que propicia una elevada concentració de plàstics. Especialment preocupants són els microplàstics, que actuen com a vectors de dispersió de nombrosos compostos químics i entren en contacte amb els nivells inferiors de la cadena tròfica”, explica Ruiz-Orejón. En aquest sentit, investigadors de l’IEO-COB han publicat recentment diversos treballs en què s’analitza la ingestió de microplàstics per part d’espècies de peixos a les costes de l’Atlàntic i de la Mediterrània. L’estudi mostra que quasi el 70% del peix boga o bogarró tenia fibres de polímers menors de 5 mm en els seus estómacs. El plàstic constitueix entre el 42% i el 80% de les preses ingerides en els peixos recollits en diverses zones costaneres d’Eivissa i de Mallorca, segons els treballs de l’IEO-COB.

stats