Records des de la cota 402

EnòlegDins una botella de vi no només hi ha un líquid que ens hauria de proporcionar plaer, sinó que hi ha una història per contar, de vegades petits relats sense gaire importància i que no desperten gaire interès, d’altres podrien explicar llargues i interessantíssimes novel·les que, fins i tot, captivarien els amics més abstemis. D’això, n’ets conscient quan agafes la motxilla i decideixes anar a voltar per alguna zona vitícola per descobrir els seus vins, la seva gastronomia, però sobretot la gent del lloc que ha decidit quedar-hi per treballar, amb il·lusió i passió, la terra que ha heretat dels seus avantpassats. Les grans novel·les no tenen per què trobar-se als llocs més coneguts i reconeguts del món, moltes vegades és més interessant anar a descobrir els paisatges i la vida de llocs amb forta implantació de vinya però que, per les circumstàncies de la seva història, no són tan famosos.

La cota 402 és un petit puig ben a prop del poble de Corbera d’Ebre, a la comarca de la Terra Alta. Des d’allà tens una visió perfecta de la plana de Gandesa, un magnífic paisatge de llengües de vinyes, ametlers, oliveres i a la llunyania una silueta muntanyenca. Segurament per aquesta excepcional panoràmica fou el lloc escollit com a base de les brigades internacionals que lluitaven amb l’exèrcit republicà en contra del feixisme que s’anava expandint per la Península. Encara es conserven el camí de terra per pujar-hi i les trinxeres envoltades de pins joves i sotabosc. Hi ha llocs que són tan emblemàtics que no fa falta que t’expliquin res, amb els ulls perduts a l’horitzó ens imaginam les penúries que passà la gent del lloc i les dramàtiques experiències dels joves que participaren a la batalla de l’Ebre. Ja em perdonareu, però mentre em passejava per les trinxeres recordava les imatges de l’exhumació de la fossa comuna de Porreres que va dur a terme l’equip del forense Francisco Etxebarria, els cossos acaramullats, les restes de roba podrida, cranis xafats, els petits objectes que anaven trobant -record una capseta i una bala que em va mostrar una voluntària de l’equip. Mallorquins i mallorquines que foren assassinats pel simple fet de pensar de manera diferent i de defensar les seves idees amb el cap ben alt.

Vaig recordar la terrible experiència del pare del meu oncle Michel Llompart. L’algaidí Joan Llompart vivia a Haute Savoie, comarca que fa frontera amb Suïssa, i fou detingut pels nazis per subministrar menjar a la resistència francesa i ajudar nins a escapar per la frontera. Passà molts mesos al camp de concentració de Buchenwald; a l’entrada podies llegir: “Aquí no teniu ni honor ni valor. No hi teniu cap dret. El vostre destí és ésser esclaus. Amén!”. Fou un infern en què treballaven sense descans i amb poc més de 40 quilos va aconseguir sobreviure a una maquinària d’extermini que sempre diem que no s’hauria de repetir però que, malauradament, segueix funcionant a diferents parts del planeta amb el beneplàcit d’alguna gran potència i la impassibilitat del mon occidental.

Vaig recordar la història del germà de la meva padrina materna. Nomia Tolo i vivia a Barcelona amb els seus pares. De ben jove fou enviat a la batalla de l’Ebre amb l’exèrcit republicà. En un dels enfrontaments fou ferit al cap i a l’espatla. Els seus companys el donaren per mort, però quan hi arribaren els “nacionals” s’adonaren que era viu i, en lloc de pegar-li un tret per rematar-lo, el feren presoner enviant-lo a un sanatori de Guipúscoa. Va perdre la memòria i durant els primers mesos no recordava res de la seva vida, ni tan sols el seu nom. Un dels capellans que es passejaven per allà era mallorquí i, de tant en tant, anaven fent la xerradeta i així fou com anaren tornant al seu cap els records més íntims i més importants de la seva vida. Quan els pares descobriren que no era mort el trobaren en un camp de concentració i hi quedà fins que el pogueren treure amb un salconduit. Recordar és bo i sobretot és molt saludable. No podem tapar aquests fets ni tampoc deixar impunes els crims que es van cometre. Com recorda el metge Francisco Etxeberria, “cal implicar-se molt més en tot el que tingui a veure amb la vulneració dels drets humans. Avui es repeteixen casos similars als ocorreguts en el passat: les tragèdies ens serveixen per reconèixer-nos avui i per tenir altres actituds davant la vida”.

Vi recomanat

El Quintà 2015 Celler Barbara Forés (DO Terra Alta)

La garnatxa és la varietat per excel·lència a la zona de la Terra Alta. Blanca, negra, peluda i grisa són les diverses castes que tenen i aporten una peculiaritat especial que estan aprofitant els productors de la zona. Sempre em va fascinar la força i l’empenta de la Carme, alma mater del projecte, i aquests dies he pogut conèixer la il·lusió i les idees de la seva filla Pili, que fa poc que s’ha embarcat en aquesta nau. El Quintà és una garnatxa blanca fermentada i criada en botes de 500 litres, complex en aromes (préssec, albercoc, làctics, fumats, notes d’herbes aromàtiques) i complex en boca (greix, ample, llarg i molt agradable).