Tot torna

EnòlegSegons un estudi de Deloitte, una de les majors firmes privades de serveis professionals del món, aquest 2017 serà l’any del retorn amb força del disc de vinil. Preveuen que se’n vendran, a tot el món, uns 40 milions de còpies, fet que generarà uns ingressos de mil milions de dòlars, de manera que tornarà a les xifres de principis dels anys 90. És ben cert que aquest mitjà d’emmagatzematge de so mai ha desaparegut del tot, però ara fa uns lustres semblava que estava a punt d’extingir-se a causa dels avanços tecnològics i també del canvi d’hàbits d’una gran part de la població. Idò, mirau per on, ja fa uns quants anys que ha anat remuntant, sobretot en els ambients més interessats en la música, i aquest any es consolidarà amb un 15%-18% del total de les vendes anuals de música en format físic. Segurament no tornarà a tenir l’esplendor de què va gaudir durant bona part del segle XX, però viu una segona joventut que molt pocs s’atrevien a aventurar.

Aquesta notícia m’ha recordat el ‘tot torna’ que solem utilitzar quan volem explicar algun fet que consideram inusual i que ens recorda el passat. Som d’aquells que creu, igual que l’actor Lluís Marco, que la història es repeteix com una espiral en què tot torna. Probablement hi haurà historiadors o psicòlegs que em diran que no són certes, aquestes apreciacions, simplement són sensacions que tenim quan no sabem ben bé què dir o pensar d’algun assumpte que apareix publicat.

Reflexionant sobre els vinils, més aviat sobre el ‘tot torna’, m’he adonat que al meu redol també tornen a aparèixer objectes o plantejaments que ja eren dins els calaixos dels nostres avantpassats. Si us dic ‘àmfores’ o ‘gerres de fang’, segurament la vostra ment us transportarà a la visita que féreu fa anys a un museu arqueològic o a les classes d’història, quan ens contaven que els grecs, fenicis, romans i altres civilitzacions de fa més de dos mil·lennis (deman disculpes als historiadors si la cita no és gaire precisa) es dedicaven a emmagatzemar tota classe d’aliments dins aquests recipients. Blat, oli i, sobretot, el vi eren transportats amb aquests contenidors per tota la Mediterrània i segurament les nostres illes eren un centre important de comerç d’àmfores en l’antiguitat.

Actualment, quasi ningú, quan pensa en un celler, no visualitza cap àmfora; en canvi, us apareix la imatge de les botes de roure i també de l’acer inoxidable; aquest darrer s’ha imposat de manera aclaparadora en totes les indústries alimentàries per tres motius ben essencials: és fàcil de netejar i molt higiènic, pot durar tota la vida i, principalment, perquè és un material inert. Els dipòsits d’acer són brillants però freds, a dins el vi queda parat, immòbil, sense gaire evolució, no hi ha possibilitat de transpirar, no deixa respirar el vi, el redueix lentament i la vida que hi ha dins es va apagant a poc a poc. La bota de roure, en canvi, és porosa i el vi pot prendre una alenada d’aire que el fa retornar a la vida, pot evolucionar, variar a causa de la petitíssima entrada d’aire constant que es dona per la pròpia naturalesa de la bota -aquest fenomen, l’anomenam microoxigenació-. Si el vi que hi ha dins s’ha elaborat bé, aquest fet provoca canvis desitjats com la suavització dels vins negres i l’estabilització del seu color. Aquesta virtut és gràcies a la porositat del recipient, i aquest és el principal motiu pel qual les àmfores de ceràmica es tornen a utilitzar i, com a au fènix, han ressorgit de les cendres.

Certament, aquest tipus de recipient que semblava oblidat en l’actualitat es troba en alça: cada vegada hi ha més viticultors i enòlegs, bàsicament els que fan vins ecològics i naturals, que fan les seves elaboracions i criances dins les tines de ceràmica, i ja es poden trobar molts vins que només han tocat aquest dipòsit. Retornam al passat, a un passat ben allunyat de les noves tecnologies, ‘tot torna’ per diferenciar-nos però sobretot per millorar els vins. Els motius no són ni de màrqueting ni tampoc per prendre el pèl al personal, cerquen vins que respectin al màxim la fruita i les aromes de les varietats, però que hagin evolucionat i s’hagin suavitzat. Tenim raïms -com la gorgollassa, el fogoneu, el trepat i d’altres- que tenen aromes molt delicades que, quan els posam en botes de roure, perden la gràcia i guanyen un excés de fusta, i amb les àmfores això es pot evitar. És una tendència minoritària però en alça, un retorn al passat per guanyar el futur.

Vi recomanat: Trepat del Jordiet 2014

Celler Rendé Masdéu (Conca de Barberà)

La meva primera experiència positiva amb vins criats amb gerres de fang fou aquest trepat de la Conca de Barberà, una varietat local que té poca graduació, un color no gaire obscur i unes aromes delicades que poden desaparèixer quan hi ha excés de criança en botes. Aquest trepat ha estat criat durant sis mesos dins les àmfores i es presenta amb unes aromes d’herbes balsàmiques, sensacions especiades i alguna nota afruitada. En boca és molt suau, fresc, senzill i alhora molt agradable. Una bona elecció per descobrir el trepat elaborat per un petit celler familiar ecològic anomenat Rendé Masdéu.