La sobirania alimentària possible

Comercialització de vi blanc

Hi han jugat un paper determinant les varietats de raïm autòctones

Segons les dades que publica periòdicament l’Institut de Qualitat Agroalimentària (IQUA), l’any 2015 es varen comercialitzar més de 13.200 hectolitres de vi blanc elaborats a Balears sota identificacions d’origen i qualitat. Això ha representat un increment del 107% en deu anys. Una evolució molt positiva, millor fins i tot que la que han tingut els vins negres i rosats, que tampoc no ha estat dolenta. Aquest increment ha estat possible, entre altres coses, sobre la base d’haver aconseguit una excel·lent qualitat en la qual han jugat un paper determinant les varietats de raïm autòctones, que reforcen la singularitat dels nostres vins blancs. El camí de la feina ben feta dóna bons resultats. Fa uns anys ningú s’hauria cregut una evolució tan bona, i a la vegada tan sòlida, en tan poc temps.

Sobirania alimentària

És la capacitat i el dret per poder organitzar la producció d’aliments

La sobirania alimentària és la capacitat i el dret que té un poble per poder organitzar la producció d’aliments d’acord amb les necessitats de la població, garantint una alimentació saludable i suficient per a tothom. No fa falta dir que aquest objectiu és completament oposat a les polítiques derivades de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i, per tant, aplicades per la Unió Europea, que tenen com a resultat més immediat inflar els comptes de guanys de les grans multinacionals. Però tot i això, la sobirania alimentària és necessària, per llunyana que avui ens sembli, entesa com l’exercici del dret dels pobles a gestionar l’agricultura i l’alimentació d’acord amb els interessos generals. És un objectiu important, essencial, i el seu possible assoliment depèn tan sols de nosaltres.

Grau d’autosuficiència

Les poblacions han de satisfer les seves necessitats alimentàries

La sobirania alimentària no s’oposa al comerç alimentari, s’oposa, això sí, a la dependència innecessària d’aliments que podent ser produïts localment són transportats des de llargues distàncies. D’acord amb aquest criteri, es considera imprescindible que les poblacions puguin satisfer localment les seves necessitats alimentàries. Per avaluar aquest factor empram com a indicador el grau d’autosuficiència alimentària. Un nivell bo d’autosuficiència alimentària seria el del 60% dels aliments consumits. Els mètodes de càlcul són diversos i en discussió. A Catalunya la producció local d’aliments cobreix un 40% del consum. Jo mateix en vaig fer un càlcul l’any 2012, més aviat una estimació, i em va sortir una quota del 25% per a les Balears. Una xifra petita, si consideram d’on venim, però gens negligible i un punt de partida a partir del qual avançar. Però en aquests quatre anys hem caminat cap endarrere.

Model alimentari

Avançar en autosuficiència és assumible socialment

La sobirania o l’autosuficiència alimentària no estan separades del model agrari o del model alimentari. Factors com l’existència d’una indústria agroalimentària innovadora o d’una distribució alimentària diversificada són bàsics. Tanmateix, avançar en el grau d’autosuficiència és assumible socialment i necessari des del punt de mira de la sostenibilitat i la seguretat, si no volem tornar a curt termini un desert alimentari. Per fer-nos una idea: passar d’un 25% a un 50% d’autosuficiència alimentària implicaria una veritable revolució econòmica i social, amb una generació d’ocupació d’entre 10.000 i 12.000 persones a les Balears, posant en conreu entre 20.000 i 30.000 hectàrees ara abandonades i deixant de transportar 300.000 tones de mercaderies, amb una enorme reducció de gasos tòxics. Però per arribar a això hem de doblar el consum d’aliments locals, substituint les mateixes importacions. És el repte.

Assecament dels ametlers

L’exsecallada s’ha de fer adoptant mesures de precaució

Les malalties dels ametlers continuen preocupant. L’assecament dels arbres pot ser causat per diversos fongs de la fusta, ser un producte directe de la sequera o de l’estat d’abandonament dels cultius. O potser la combinació de tot plegat. L’assecament progressiu sol començar per una branca, avança de manera ràpida per les branques sanes i en pocs anys l’arbre mor. Una de les principals raons que explica la proliferació dels fongs, segons els tècnics, són les exsecallades que els serveixen de via d’entrada a l’arbre. Per això l’exsecallada s’ha de fer adoptant una sèrie de mesures de precaució. Millor si es fa a finals de l’hivern i en temps sec, evitant talls massa gruixats i cobrint-los amb màstic protector. Les eines s’han de desinfectar amb esperit o sulfat de coure entre arbre i arbre. Els recs de suport poden reduir l’impacte de la malaltia en els moments de sequera.