Bel Olid: “Ningú no podrà dir «Jo no ho sabia»”

BarcelonaL’escriptora Bel Olid va decidir anar-se’n a Grècia l’agost passat a fer un voluntariat. Però aquella idea aviat va mutar en una contribució més adient a la seva professió, que li va suggerir Toni Borrell, de la plataforma Stop Mare Mortum: escriure un llibre divulgatiu sobre la tragèdia dels refugiats amb testimonis en primera persona. Vides aturades. Refugiats a la intempèrie (Ara Llibres), amb fotografies de Gerard Masagué, es presentarà dimecres al Pati Llimona i es podrà comprar amb l'ARA Balears aquest cap de setmana i durant tota la setmana que ve per 16,90 euros.

Quina sensació tens quan arribes als camps?

És molt bèstia. Tens la sensació d’estar en un camp de concentració nazi. Penses: “No pot ser que estigui passant això”. Havent passat la Segona Guerra Mundial, sabent quines conseqüències va tenir, encara estem flipats que allò es permetés i ho estem tornant a permetre. Els ciutadans europeus estem actuant exactament igual que els alemanys amb els nazis. És així de cru. Estem sent còmplices i estem mirant cap a un altre lloc. Et fa vergonya ser europea.

És un llibre amb capítols d’informació i de testimonis.

Vam estar una setmana al camp de Vasilika i una altra a Lesbos, en diferents camps. Però, a més de l’experiència de primera mà, vam tenir contactes de voluntaris que hi han passat més temps i coneixen millor el problema, d’ONGs, i des d’aquí vaig fer feina de documentació. Perquè vaig veure que, amb un llibre només de testimonis no s’entendria què estava passant. I vaig intentar omplir els buits que jo també tenia. Què passa a Síria? Per què la gent ve aquí? Quins són els papers de les ONG? Com actuen els governs europeus?

¿La intenció del llibre és que converteixi la tragèdia en una causa pròxima?

La intenció és que quan els teus nets et preguntin què estaves fent tu en aquesta crisi, ningú no pugui dir “Jo no ho sabia”. Si vols, ho saps: hi ha un llibre curt i assequible que t’ho explica i hi ha un documental a TV3. Si no, és que estàs mirant cap a una altra banda. La informació la tenim. Volia explicar què està passant i també ensenyar que tota aquesta gent que són allà i no deixem passar, i que estem condemnant a morir-se lentament, o d’altres més ràpid, són persones com nosaltres que tenien una vida, una feina i una família, i que viuen un infern. No són un número ni una amenaça.

Un nou capítol seria què passa quan arriben aquí.

No és fàcil. Hi ha moltíssima gent i no tenim les ganes de destinar recursos a fer una acollida raonable. I quan arriben on sigui, l’odissea continua, perquè porten anys en condicions precàries i només volen treballar però no tenen permís.