Mahler va ser l’encarregat d’obrir la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Una temporada de la qual, per fer-ne una anàlisi mínimament acurada, es necessitaria un parell mallorquí d’articles, però en qualsevol cas m’agradaria destacar-ne dos trets que d’alguna manera l’entronquen amb les anteriors i donen consistència al projecte Mielgo. Per una banda, reforçar la relació-cooperació amb la Coral Universitat de les Illes Balears en el seu quarantè aniversari, que a més de la Tercera Simfonia de Mahler que ens ocupa, cantarà dos Rèquiem, el de Fauré i el de Verdi, a més de la Novena de Beethoven. Pas mal. Per una altra, augmentar la presència de compositors locals a la programació. Per això podrem escoltar l’ Obertura foners, d’Antoni Parera Fons, de qui per cert, amb molt bon criteri, el teatre Principal inclourà a la seva temporada d’òpera la María Moliner, que l’any passat es va estrenar al madrileny Teatro de la Zarzuela, fantàstica notícia que li fa justícia. Més, com és ara la compositora Carme Fernández Díaz amb Impetus est illis, que segur que no ho posarà fàcil al conservador públic de l’Auditòrium, mentre que d’Antoni Mairata podrem sentir Obertura dramàtica. Si algú es preocupa que no ho faci, també hi ha un bon seguit de clàssics de repertori, que deixarà satisfet a tothom.
Per feina. Titulars per a la Simfonia núm. 3 de Gustav Mahlerni n’hi havia per triar. Per exemple, “Somni d’un migdia d’estiu”, que era el primer títol decidit pel compositor un cop acabada l’obra, ja que la inspiració era “Pan-shakesperiana”, en honor del protagonista que podeu imaginar. Una altra possibilitat era manllevar la definició que va fer de la simfonia el mateix Mahler: “El renou de la natura”. O també com la volia titular en un principi, quan ja havia escrit el primer moviment: “El que conten les roques”. I així podríem continuar fins a l’infinit o fins a acabar aquest paper, perquè gairebé són infinites les combinacions musicals i argumentals que utilitzà Mahler per tan peculiar, total i eclèctica simfonia, on podrem trobar moments èpics, alegres, tristos, misteriosos, intensos, intrigants, bucòlics, lluminosos... Tot engaltat amb una exhibició per a totes i cadascuna de les parts de l’orquestra. Volia utilitzar tots els elements al seu abast per construir una obra immensa i joiosa. Tots els instruments tenen el seu moment de glòria, de lluïment, per poder expressar la universalitat del discurs. Tampoc no podem oblidar la presència d’una mezzosoprano, María José Montiel, que en el quart moviment canta O Mensch! Gibt acht!, transcrit de l’ Així parlà Zaratustra, de Nietzsche, o el ‘Bimm Bamm. Es sunge drei Enge’, on, a més de Montiel, varen intervenir la Coral Universitat de les Illes Balears i la Coral Infantil Onzequinze. Un repte per a Mielgo, conduint amb intensitat i delicadesa una orquestra que va creixent i creu en el que està fent, fins i tot en les seves parts més febles. Concert de categoria notable.
PS- Em deixava un possible titular, “Fanfara gegantina”, que és com va definir Mahler el sisè i darrer moviment.
