11/02/2017

Charlot al Lisboa

3 min
A. Mèlich (Chaplin) i A. Palomo (Pickford) viuen una història de balls i amor.

Cafè Lisboa.- El Teatre de Barra ja té descendència i de ben segur que no serà fill únic. M’explico. Segons va contar Rafel Gallego, l’autor, abans de la funció, va ser Alexandra Palomo la que va tenir la brillant idea de fer la continuació de Quan Charlot trobà Mary Pickford, la guanyadora per votació popular de l’edició de 2015 del Teatre de Barra, del dramaturg ressenyat, dirigida per Joan Manel Albinyana i protagonitzada per Alexandra Palomo i Albert Mèlich. Gallego es posà a escriure i Albinyana, Palomo i Mèlich han repetit, naturalment al mateix local on es va representar: el Cafè Lisboa. Hi ha incorporacions, com és ara Víctor Rodrigo, encarregat de la coreografia, i el ‘lisboeta’ Àngel Romaguera, que hi fa un cameo, a més d’haver posat el seu gra d’arena a la part cinematogràfica. Perquè hi ha part cinematogràfica. No sé què vaig dir el primer cop que vaig veure les aventures amoroses de Mary Pickford i Charlot, però recordo el que vaig pensar: original, entranyable, delicada, tendra, ben interpretada, utilitzant amb enginy tant les teresetes com els típics cartells del cinema mut, però una de les coses que més em va impressionar va ser la interpretació d’Albert Mèlich. S’ha de ser molt bon actor per, amb una alçada de cent noranta centímetres, si fa o no fa, i de pèl-roig, interpretar el personatge que va immortalitzar Charles Chaplin. Dit això, a la segona no hi va haver factor sorpresa, però així i tot, Mèlich està impressionant, com si la seva interpretació tingués un valor afegit. Podria semblar que la d’Alexandra Palomo no té mèrit, però tot i jugar, que és com dirien els francesos i els anglesos interpretar, sense ‘handicap’, fent de Mary Pickford, està brillant, divertida... L’espectacle, d’una durada de quaranta minuts, està dividit en dues parts. A la primera es representa Quan Charlot trobà Mary Pickford, talment la varen concebre, i aquí ara anirien tots els adjectius d’abans, perquè si una obra és bona, el segon cop encara ho és més. A la segona part, l’acció es trasllada al soterrani del Lisboa i allà ens espera una pantalla amb la qual els actors aniran interactuant i sabrem què va succeir després de la primera besada amb la qual finalitza la primera part. La posada en escena, ja utilitzada en altres ocasions, a la manera de Woody Allen a La rosa porpra del Caire o de La Cubana a Cegada de amor, per posar dos exemples representatius, potser no resulti prou imaginativa, encara que jo crec que ho és, perquè el que val és que sigui eficaç, i també ho és. I aquí entra en escena la coreografia, les imatges en moviment i la història, entranyable, tendra... amb la música d’alguna de les pel·lícules de Chaplin i d’altres d’afegides, que em va recordar una de les millors pel·lícules de Chaplin, El circ, la qual pot ser no tengui tant renom com altres, però és una de les que més s’apropa a la història que proposa Pickford, la vertadera història de Charlot, que és el títol de la segona part d’aquesta brillant idea, sense aires de subsistència, perquè és pur teatre.

Teatre del Mar.- Shakespeare en Berlin, de Chema Cardeña, protagonitzada per Chema Cardeña, Juan Carlos Garés i Iria Márquez, conta una història d’amistat a Alemanya en els temps de Hitler, des de la seva victòria local fins a la seva derrota mundial, entre una parella ària, ell, un intel·lectual, madur, i ella, joveneta, aspirant a directora de cinema, i un actor, jueu, homosexual i madur com el seu amic de tota la vida, el seu millor amic. Amb aquests vimets la metamorfosi de la relació resulta previsible, però també és cert que planteja un conflicte i una història que fàcilment haurien pogut succeir, i precisament per això no calien tants llocs comuns, tants noms ostentosos que van apareixent, sense cap contingut que fan que es converteixen en subratllats innecessaris, fins i tot molestos per la seva condició de pretensiosos, com ho és també la múltiple utilització del “ Jedem das seine ”, que vol dir “a cadascú el que és seu” i que resa a sobre de la porta del camp de concentració de Buchenwald. Tampoc no han estat molt acurats en el vestuari, que vol ser indicatiu del moment i de la condició de cadascun dels personatges. Un altre subratllat innecessari. Per una altra banda, en un discurs antinazi tampoc no calen tantes evidències, sobretot si hi manquen subtileses. Però també vull dir que el final està molt aconseguit amb una tensió dramàtica que fins aleshores no s’havia produït i que arrodoneix una història més ben intencionada que aconseguida.

stats