ART
Cultura 24/10/2016

Clàssics ‘dalinitzats’: la fascinació de l’artista pel Renaixement

El Palazzo Blu de Pisa analitza amb una exposició la influència dels mestres antics italians en l’empordanès

Antoni Ribas Tur
4 min
Clàssics ‘dalinitzats’: la fascinació de l’artista pel Renaixement

BarcelonaLa biografia i la trajectòria de Salvador Dalí són un formiguer d’idees i etapes: des de la tradició fins a la ciència, passant pel cubisme, el surrealisme i la mística; i des de l’Empordà i la Residencia de Estudiantes madrilenya fins als Estats Units, passant per París. A més, l’artista empordanès no es va conformar amb ser un gran pintor, sinó que també va deixar una extensa obra escrita. Aquesta vida apassionant hi ha un altre artista que la travessa des del començament fins al final: Miquel Àngel. Salvador Dalí li va dedicar un text publicat a la revista Studium l’any 1919, quan tenia 15 anys, i el 1982, quan a penes li quedaven forces per seguir treballant, va fer una versió d’algunes de les escultures més conegudes de l’artista florentí, com El Moisès, La Pietat de Palestrina i El Julià de Mèdici de la tomba Mèdici. Aquestes obres són propietat de la Fundació Gala - Salvador Dalí i es poden veure en públic per primera vegada al Palazzo Blu de Pisa dins l’exposició Dalí, el somni del clàssic. “En els últims anys hem estudiat l’última època de Dalí, que s’havia abordat molt poc, i aquesta exposició és una primera aproximació a la seva relació amb Itàlia, el Renaixement i Miquel Àngel”, explica Montse Aguer, directora dels Museus Dalí i comissària de l’exposició juntament amb Thomas Clement Salomon, coordinador científic de l’entitat organitzadora, Mondo Mostre.

Dalí, el somni del clàssic inclou 149 obres realitzades entre l’any 1945 i el 1982, 145 de les quals provenen de la Fundació Gala - Salvador Dalí. 22 són pintures i la resta són 100 gravats de la sèrie La Divina Comèdia i 27 il·lustracions per a l’autobiografia de Benvenuto Cellini. També han col·laborat amb la mostra el Museu Salvador Dalí de Florida i els Museus Vaticans. “Vam veure que hi havia un conjunt temàtic, estilístic i cromàtic -diu Montse Aguer sobre la selecció de les peces-. A l’última època torna encara més clarament als clàssics. Com deia Antoni Pitxot, aquests olis són «pura expressió» i «pura comunicació» perquè Dalí lluita per seguir pintant, reflecteix el seu desig d’immortalitat”. Aquest retorn als clàssics no es limita a la pintura, sinó que també es troba en l’arquitectura del seu museu. “Vam connectar aquestes obres amb el Teatre Museu, ja que sota la cúpula Dalí hi va reproduir detalls de la Capella Sixtina”, subratlla la comissària.

Un surrealista exquisit

Salvador Dalí no va abandonar mai l’ofici de la pintura en el seu sentit més clàssic: els seus olis surrealistes estan pintats amb una tècnica exquisida. També, a banda d’artistes del Renaixement com Rafael, Leonardo da Vinci i Benvenuto Cellini, va estar fascinat per pintors com Millet, Vermeer i Velázquez. Així i tot, aquest retorn als clàssics es produeix en un moment concret, als primers anys 40, després de ser expulsat del grup surrealista i d’establir-se als Estats Units amb Gala. “Convertit en un clàssic! [...] Ara o mai més”, va escriure l’artista al catàleg de la seva exposició a la galeria Julian Levy de Nova York l’abril del 1941. Dos anys després va aprofundir en aquesta idea amb l’escrit de la mostra a la Knoedler Gallery: “En l’àmbit del dibuix, el meu únic objectiu és redescobrir la tradició dels mestres antics [...]. Com que el moment en que la tècnica va arribar al seu grau més alt de perfecció va ser el Renaixement, és particularment evident -en la nostra època de total decadència dels mitjans expressius- que per avançar s’ha de mirar fatalment enrere”.

Aquest retorn a l’ordre, que també van fer altres artistes avantguardistes com Giorgio de Chirico i Gino Severini, és un fet complex i no necessàriament significa quedar estancat. “Un dels motius pels quals Dalí abandona el surrealisme és perquè creu que n’ha esgotat tots els recursos i que n’està cansat. Decideix mirar enrere, i cal tenir en compte que és un gran espectador i un gran lector”, afirma Aguer. Aquesta recuperació de la figuració més ortodoxa -Dalí va escriure un tractat de pintura, 50 secrets màgics per pintar - també serà una porta oberta a l’experimentació pictòrica.

“Dalí va fer una lectura innovadora dels clàssics, i va arribar a dir que els pintors més intel·ligents són aquells capaços d’integrar en el classicisme els experiments més agosarats, desordenats i caòtics. Ell va voler integrar-se en aquesta tradició clàssica”, diu la comissària. En aquest sentit, el seu interès per la ciència va ser un dels motors per donar nous significats a l’art del passat. “Innova tècnicament: va treballar amb l’holografia i l’estereoscopia [imatges 3D]. També es va endinsar en el període atòmiconuclear i va fer servir la ciència cada vegada per treballar els temes clàssics d’una manera diferent”.

En definitiva, en l’obra de Salvador Dalí, com explica Montse Aguer, el classicisme “és una línia que sempre és present”. “Sempre dic que en la seva obra hi ha línies obsessives que es mantenen -afegeix la comissària-. Si a vegades agafem una declaració seva de manera aïllada es veu clarament que és una provocació, però al darrere hi ha una línia molt continua i es fa evident que res es produeix perquè sí. Als últims anys veiem que la seva pinzellada és més solta, perquè ja és una home gran, però segueix reivindicant la pintura i els grans mestres”.

stats