FESTIVAL DEL MIL·LENNI: DIEGO EL CIGALA PALAU DE LA MÚSICA 2 DE MARÇ CròNica Flamenc
Cultura 04/03/2011

Diego el Cigala, més flamenc que mai

Mariajo López Vilalta
2 min
Diego el Cigala va acabar cantant un parell de tangos, tot i que allò que el públic li demanava eren boleros .

Diego el Cigala tenia dimecres un gran repte en un Palau de la Música gairebé ple a vessar. S'hi presentava només amb el seu equipatge flamenc, amb què va iniciar la seva carrera fa més de vint anys. Desposseït de l'halo de triomfador, guanyat a pols amb experimentacions i fusions musicals. Sense ni rastre de premis Grammy, ni de discos de platí, ni dels Premis de la Música que es va emportar amb el seu gran èxit de masses, l'àlbum Lágrimas negras (2003), instigat per Fernando Trueba i compartit amb el pianista cubà Bebo Valdés. Així de genuí va aparèixer Diego Ramón Jiménez Salazar, el Cigala , davant d'un públic ansiós que va respectar la seva proposta de flamenc jondo fins al final.

De l'aperitiu se'n va encarregar una telonera poc encertada per a l'ocasió, Elena Gadel, una de les no triomfants del concurs televisiu Operación Triunfo , que va presentar una proposta cantada amb una veu massa semblant a la de Nina, la seva mestra en aquella escola mediàtica. Però el Cigala i els seus sequaços venien disposats a engalanar el Palau de puresa flamenca.

Aquell a qui Camarón de la Isla va anomenar Dieguito es va passejar gairebé per tots els pals amb un cante impregnat d'aires gitanos i amb una companyia insuperable, la de l'impecable guitarra de Jerez Diego del Morao i la percussió explosiva d'Israel Suárez, el Piraña . Home de poques paraules -es va limitar a dirigir-se dues vegades al públic: una per dir que estava molt content de ser davant de tanta afició i una altra per dedicar al públic un "a la seva salut!", tot aixecant el got-, el madrileny no va aconseguir escalfar l'ambient fins ben passat l'equador del concert.

I és que no és fàcil escoltar aquest fill del castís barri d'El Rastro cantar bulerías, quan ha tingut el públic tan mal acostumat a gaudir-lo més enllà del flamenc jondo . Des d'aquell Corren tiempos de alegría del 2001, en què va coquetejar amb el latin-jazz ; de manera definitiva amb el repertori bolerístic de Lágrimas negras , i recentment ficant-se de ple en el món del tango amb Cigala & Tango (2010). Tant és així que, davant d'alguna petició desesperançada, que des del fons de la platea reclamava " Lágrimas negras !", el Cigala va cedir i va fer un parell de concessions. Cap bolero, però sí dos trossos de tangos - Soledad , de Gardel, i Nostalgias , de Cobián i Cadícamo-, que van posar el públic en guàrdia i van trencar definitivament el gel del concert.

Quan ja arribava el final de l'actuació es va poder veure el president Pasqual Maragall aplaudint de peu dret, satisfet; l'actriu nord-americana Sigourney Weaver somrient, i des del primer pis vam sentir Regina do Santos reclamant amb entusiasme: "Una altra!, una altra!" Així ens va deixar el cos aquest eclèctic flamenc: com diria Buika, fotuts, perquè no ens va regalar cap bolero; però contents, davant la determinació del Cigala i la seva noblesa flamenca.

stats