OBSERVATORI
Cultura 18/11/2016

Diumenge, dissabte, divendres

i
J. A. Mendiola
3 min
Federico Garía és un homenatge a Lorca amb el ‘format Tosar’.

Diumenge.- Al teatre Principal, Federico García, de Pep Tosar, interpretada pel mateix autor, el ballarí Fernando Jiménez, la cantant Alba Carmona, Jesús Guerrero a la guitarra flamenca i David Domínguez a la percussió, amb l’audiovisual d’Agustí Torres com a teló de fons. És un homenatge a Lorca, un altre poeta que cau al sarró teatral de l’actor, autor i músic i amb el format que gairebé podríem qualificar de ‘format Tosar’, i qui més qui menys sabria del que parlam. És a dir, música, dansa, imatges i text engaltats de forma i manera que serveixen per explicar la vida i l’obra de l’autor. No és l’única que ha utilitzat per posar sobre l’escenari personatges de carn i os, com és ara el cas d’ Allò de què parlem roman inexplorat, impecable aproximació a la vida de Thomas Bernhard. Potser més que aproximació el que fa Tosar és una declaració de principis que ben bé també podria ser la seva, com per exemple quan es posa dins la pell del poeta i dramaturg dient que si el teatre està tan sols en mans comercials, anam malament. Però no tan sols això. Pep Tosar va més enllà i utilitza els audiovisuals per donar una visió més acadèmica del personatge quan parlen catedràtics, estudiosos o el director de la Casa-Museu de Fuente Vaqueros, i més humana quan parla la seva fillola, l’única familiar directa viva que el va conèixer personalment. Per una altra banda, els textos -bàsicament en prosa, com per exemple l’ Arquitectura del cante jondo, entre d’altres-, els recita Pep Tosar exhibint el seu talent, prou conegut. També interpreta Luis Buñuel, paraules tretes de les memòries del cineasta, Mi último suspiro, i Salvador Dalí, personatges cabdals pel poeta, de qui llegeix una carta que li havia escrit. No és tot. La música també forma part indispensable de l’espectacle: La canción del fuego fatuo de Manuel de Falla, La leyenda del tiempo de Camarón, Las hojas muertas, Soy un pobre granaino... Un espectacle total que va fer les delícies del públic, que gairebé omplí el teatre Principal i que, dret, acomiadà els protagonistes amb uns emocionats aplaudiments. Com a resum, podem dir que tot rutlla a la perfecció, si bé les imatges del tren o les de l’ermita de San Antonio de la Florida conformen un subratllat amb poc risc. Dins el conjunt, poca cosa.

Dissabte.- A Manacor, Port Arthur, de Jordi Casanovas, també director, que repeteix format; interpretada per Dafnis Balduz, Javier Beltrán i Manel Sans. Repeteix el format de Ruz-Bárcenas amb un altre interrogatori, però aquest cop un interrogatori policial a Austràlia, filtrat per Wikileaks, de dos policies al suposat autor d’una matança, quan al llunyà continent el mercat d’armes era semblant als dels Estats Units. Argument que utilitza com a moral final per dir que, des que s’ha limitat el mercat, han minvat els assassinats d’aquestes característiques. Impecable interpretació, segurament el millor de la funció, que per una altra banda queda una mica llunyana i fa que perdi l’eficàcia que sens dubte tindria en altres indrets. En qualsevol cas, una bona peça.

Divendres.- Al Teatre del Mar, El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder, dirigida per Alberto Díaz, interpretada per Aina Huguet, Bruna Cusí, Magda Puig, Maria Rodríguez Soto, José Pérez Ocaña i Ignasi Guasch. Diferents sopars de Nadal d’una nissaga els protagonistes de la qual van naixent i morint. Tot sempre el mateix, tot sempre diferent. Una delícia, un joc teatral impecable, una interpretació exquisida, en què els actors van variant els personatges de manera tan senzilla com precisa. De fet, és gairebé un exercici de precisió i subtilesa, el qual conforma un extens calidoscopi de la condició humana.

P.S. Quin cap de setmana!

stats