Davant de l'escalinata del TNC -il·luminada per rebre Ponç Pilat- s'estén l'hort de les oliveres. No és Getsemaní a la Terra Promesa, però el pas del tram aporta al paisatge una vibració sobrenatural. La resta és silenci i la incandescència priàpica d'un colós de llum. Ni una trista palmatòria vetlla entre les oliveres per la salvació de les ànimes esgarriades que es dirigeixen cap a La Llum. El prat de la Sala Tallers tampoc és l'Escorial ocupat per una congregació expiatòria gronxant-se entre murmuris de rosari. Només foscor i rutina d'estrena.
Ni rastre de legions armades de santa indignació. Què més es podria esperar d'una associació catòlica d'afix virtual? Queden lluny les manifestacions agressives provocades per Teledeum . Lluny? Leo Bassi potser hi té alguna objecció a fer. Aquí, la humitat del mar relaxa fins i tot les picors de la moral encesa. A Barcelona la cristiandat s'aixeca a les capelles de saló. Ja era poc elegant protestar el 1988 davant d'un cinema per L'última temptació de Crist , mentre la civilització vaticana clamava urbi et orbi per l'excomunió de Scorsese.
Encara que alguns membres del públic-pecador miren de reüll per si cau del cel el cop d'un escapulari que exorcitzi, el decaïment general de càmeres de televisió precipitades és suficient per saber que l'escàndol no es presentarà aquesta nit a l'estrena de Gang bang . El TNC potser és Sodoma, però les trompetes de Jericó no estan de gira.
Els acòlits d'E-Cristians deuen tenir els serveis d'un profeta a la seva terra que els va vaticinar la nimietat del pecat en el qual estava a punt d'incórrer el T6. Una mica de làtex, una mica de cuir. Una mica de pluja daurada en un racó de l'escenari, una mica d' attrezzo per ambientar l'acció en un local de sexe per a homes i entre homes, uns quants acudits anticlericals, una desfilada de calçotets, unes notes didàctiques de pràctiques homosexuals extremes i una irreprimible sensació de badall.
Si l'espectador persegueix més informació, morbo profilàctic o satisfer ardors antisotana pot, per aquest ordre, recórrer a qualsevol reportatge de vides anònimes -només cal fer zàping entre cadenes privades i triar fantasia sexual-, fer-se fan de les sèries de romans d'ara o comprar religiosament El Jueves .
Aplaudiments educats d'estrena per acabar aquesta breu història d'un escàndol prefabricat per la fina pell d'uns creients avorrits de ser ignorats per la realitat. Ells a casa seva i al teatre un públic apagat per l'escassetat d'incentius dramàtics, cansat de ser un caçador d'ocurrències i sorprès per la filtració d'elements morals com la culpa o la fe. Hi ha més amoralitat en un paràgraf signat per Houellebecq i en les actes de les causes obertes contra l'arruïnada Església dels Estats Units, i més mordacitat sociopolítica en els muntatges fundacionals d'Els Joglars que en aquesta comèdia amb elements dramàtics, esperpèntics i absurds reunits en un local anomenat La Llum.
Aquí tot és possible, fins i tot que no passi res. És preocupant quan sota el mateix sostre de depravació hi fas coincidir una monja drogada pels seus alumnes preadolescents amb vocació místicomasoquista, una visionària new age , un avi malalt d'Alzheimer i columbòfil -¿o deu ser l'Esperit Sant d'incògnit?-, una propietària penjada d'un telèfon deixat a Cocteau, un biòleg que busca la redempció i un fill disposat a ser la barra lliure de la parròquia, i l'habitual reunió dramàtica de petits hipòcrites que se saluden igual en un bordell hetero, una timba, una platja tailandesa o a Lichtenstein. A l'exterior s'espera el Papa i la Sagrada Família s'enfonsa. Però aquesta vegada, contradient l'Evangeli, la llum no va brillar en les tenebres. Ni avivant les febles brases de l'escàndol.
