Heinz Ackermans: "Un artista sempre és creient, si més no ha de creure en si mateix"

PalmaHeinz Ackermans té una història particular. Les seves primeres experiències quan era poc més que un nin, la formació universitària a Essen, els inicis com a escultor dins el llenguatge neoexpressionista alemany i una dècada (la dels anys 80) d’una prolífica activitat expositiva tant en mostres individuals com en col·lectives, que compartí amb artistes com Baselitz, Rosemarie Trockel o Markus Lüpertz, són només els inicis d’una carrera que, al començament dels anys 90, faria un gir de noranta graus. A partir d’aquells moments, Heinz Ackermans (Mülheim an der Ruhr, Alemanya, 1949) deixà la pràctica de l’escultura per experimentar, durant un quart de segle, amb el col·leccionisme de l’art contemporani. No va ser un col·leccionista més. Adquiria sobretot escultures i grans instal·lacions d’artistes que ell mateix tenia com a referents i que varen convertir aquell conjunt d’obres de dimensions colossals en el desig de nombrosos museus. Fa tres anys, aquest alemany que passa bona part de l’any al camp de Mallorca va reprendre l’activitat com a escultor. Després d’exhibir les seves obres al centre d’art i cultura Tophane-i Amire d’Istanbul, el 2015, acaba d’inaugurar la seva primera exposició a Mallorca, a la galeria Kewenig de Palma.

Escultures i quadres de cera a l’Oratori de Sant Feliu, amb una imagineria a vegades explícita i d’altres subjacent. Heu posat Setmana Santa com a títol de la vostra exposició. És l’expressió d’una persona creient?

Un artista és sempre una persona creient, si més no ha de creure en si mateix. Si no fos així, amb tots els dubtes i les tensions que et provoca enfrontar-te a la creació d’una obra des del no-res, no la tiraries endavant. En tot cas, Setmana Santa és una exposició feta expressament per a un espai, una vella església. I a l’església, com a la vida, sempre tens allò bo i allò dolent, la part divina però també la diabòlica. Em bellug en aquesta dualitat.

Rebutjau la bellesa?

Més que un rebuig de la bellesa, entesa com uns cànons clàssics o bé com allò que és agradable de veure i se sosté només per un sentit estètic, diria que m’interessa el que és ocult, estrany i fins i tot indefinit, que fa que em qüestioni moltes coses tant en treballar-ho com en contemplar-ho. Del procés creatiu, sobretot m’interessa l’accident, que l’obra em sorprengui en el moment que la faig. Aprenc dels accidents i també dels errors, que no vull evitar que siguin presents a les peces.

Moveu i posau molt les mans a les vostres obres. Quan les mostrau, sembla que torneu a modelar i desfigurar aquests cossos, quasi sempre indefinits.

Això, ho vaig aprendre d’una manera un poc particular, secreta i ara diria que fins i tot absolutament improcedent. Tenia 12 anys quan, una nit, els pares sortiren i a mi em deixaren sol amb una minyona. Jo estava avorrit a la meva habitació i ella va agafar un bloc de dibuix, me’l posà davant i em va demanar si sabria dibuixar una dona nua. Jo li vaig dir que no. Es va posar nua, ajaguda, i em va dir “intenta dibuixar-me”. No vaig fer res, només la mirava. Ella es va adormir o es va fer l’adormida perquè jo vaig començar a pegar cops a la taula, la vaig tocar i, en veure que no reaccionava, me’n vaig anar. Aquesta mateixa escena, la va repetir moltes vegades, a distints llocs de la casa, quan els pares sortien. Em deia “intenta dibuixar-me nua” i s’adormia, i jo mirava o tocava aquell cos. Quan els pares se n’assabentaren, la varen acomiadar. Avui, els pares l’haurien denunciada. El fet és que allò que pensava que havia estat una anècdota a la meva vida em va deixar una empremta. Vaig començar a modelar cossos i quan vaig decidir ser escultor, ja durant la carrera de Belles Arts, feia figures realistes. No necessitava model, sabia com era un cos.

Després de treballar una dècada llarga com a escultor, deixau la pràctica artística i us dedicau al col·leccionisme. Mario Merz, Tony Cragg, Thomas Schütte, Ron Mueck, Bill Viola, Thomas Ruff, Katharina Fritsch, Robert Gober, Richard Deacon, Juan Muñoz i Pistoletto són només alguns dels artistes dels quals vàreu adquirir grans obres. Col·lecciona d’una manera especial qui és artista?

Com a artista, sovint estàs gelós dels altres artistes. L’ego és necessari per a l’artista, n’és intrínsec. Com a col·leccionista, en canvi, admires les obres dels altres. Jo col·leccionava les obres i els artistes que més admirava, aquells que sabia que eren millors que jo. En aquest sentit, i si tens doblers, pens que els artistes podem ser millors col·leccionistes que les persones que ho miren des de fora, amb uns altres ulls.

Vós, que heu anat d’un àmbit a l’altre i des de fa uns anys heu recuperat la pràctica artística, quina diferència remarcaríeu?

Ser artista és molt dur, és una tasca solitària, carregada de dubtes i de tensions. Ser un col·leccionista amb doblers és molt confortable, sempre estàs acompanyat, t’escolten i et fan cas. T’obren totes les portes i fan que et sentis segur de les teves decisions. L’artista és el més oposat a tot això, ho has de fer tot per tu mateix, partir del no-res i arribar a un lloc, l’obra acabada, que sovint fa que t’ho qüestionis tot.