OBSERVATORI CULTURAL
Cultura 17/03/2017

La La Light

Per sort, ni Gene Kelly ni Fred Astaire han vist la pel·lícula

i
J. A. Mendiola
3 min
Ryan Gosling i Emma Stone són els protagonistes de La La Land.

Les notícies cada dia passen a ser velles més ràpidament i, per tant, parlar dels Oscar un mes després de la cerimònia de lliurament potser ja no té gaire sentit, però precisament el que crida l’atenció no és tant el vistiplau del públic en general a la llista de pel·lícules guardonades com el canvi de tendència en l’opinió general, que no és altra que la creença que alguna cosa ha canviat a l’Acadèmia de Hollywood.

Abans del gran dia, la gran favorita era La La Land, qualificada com un gran homenatge al Hollywood de la dècada dels quaranta i cinquanta; i potser ho és pel que fa al plantejament estètic, però poca cosa més. Dic plantejament perquè, un cop obviat el ‘pla master’, ja queda poca cosa, tan per bé com per mal. La música és adient, amb tots els ingredients necessaris per crear el clímax que pertoca, però quant a la condició de musical, que ho és, val a dir que ni Ryan Gosling ni Emma Stone honoren gens ni mica els grans cantants, ballarins i actors que regnaren en el seu moment; jo diria que fins i tot és el contrari. Per sort, ni Gene Kelly ni Fred Astaire l’han poguda veure. Per una altra banda, argumentalment, el final agredolç és l’antítesi de Hollywood, fins i tot diria que la subtilesa del tractament de la conclusió dissimula una mica el fou i reblaneix la duresa, fins al punt que retrata amb molta crueltat i realisme la feblesa de la condició humana. Que consti que quan vaig sortir de la sala la sensació era de decepció. Però al carrer era la indiscutible guanyadora, la gran nominada, fins a catorze possibilitats, de les quals tan sols (?) n’aconseguí sis i va quedar l’endemà com la gran derrotada, sense tenir en compte la monumental errada -que no passa d’anècdota- en favor de la ‘compromesa’ Moonlight.

Moonlight, per una altra banda, era la tapada. Així i tot, vuit nominacions, tres premis. Conta la tràgica història d’un negre homosexual en tres moments cabdals de la seva existència: infància, adolescència i joventut. Per afegitó, la seva mare, drogoaddicta. A la primera època no entén res del que li passa, a la segona pateix assetjament escolar i a la tercera viu dins un musculós armari que ho dissimula tot. I tot, naturalment, dins el marc de la droga. Però aquest marc, que per un altre costat hauria de ser fonamental, queda reduït a l’anècdota. O no. Per una banda, el traficant -interpretat per Mahershala Ali, guanyador de l’Oscar al millor actor de repartiment- ho fa en quantitats ‘insignificants’, enmig del carrer, però com si anés a l’oficina; a més, viu amb una senyoreta guapa i en una casa neta, pulcra, i ambdós són dignes protagonistes d’una antiga col·lecció de còmics que es deia Vidas ejemplares. De fet, adopten i crien, o alguna cosa semblant, el protagonista quan és nin, ja que no ho fa com cal la mare drogoaddicta i clienta. I un queda una mica confós de la situació, perquè els exemples a seguir són ells i no ella. La mare, finalment, molt finalment, es recupera de la seva addicció; que ningú no es preocupi, que la droga de vegades no mata i fa que te’n penedeixis. A tot això, el protagonista continua el seu camí de santedat de manera casta i pura, amb un petit emperò: s’ha convertit en un petit traficant, com el seu pare adoptiu. És sabut que es repeteixen comportaments. I, clar, tan ocupat amb els seus problemes i negocis, no té temps d’anar a veure la seva mare a la residència de gent gran. Coses que passen. Però ell és molt, molt bon al·lot. I si amb tot això tan ‘realista’ no n’hi hagués prou -em sap greu per l’ spoiler -, recupera l’amor perdut en una seqüència dolça i delicada com ella tota sola, digna del més pur happy end de Hollywood.

P.S.- Res no ha canviat a Hollywood. Moonlight va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula i el director de La La Land, el de millor director. Mai no ho he entès. Enguany tampoc.

stats