L'actor que es va convertir en alcalde de Reykjavík per accident

Barcelona“Sóc un estrany i tota la vida ha sigut així: no crec que ara canviï, estic a punt de fer 50 anys. Durant una època vaig ser humorista, però si em comparava amb els còmics que m’agradaven trobava que no tenia gens de gràcia. També vaig ser actor, encara que quan estic entre actors no m’acabo de sentir còmode, i em passa el mateix quan vaig a un festival literari a presentar un dels meus llibres”. Jón Gnarr escup les paraules com un enorme volcà islandès en erupció, però la seva lava verbal és inofensiva, fins i tot agradable. Ha calgut que passés una dècada perquè El indio, el seu debut literari, sigui traduït: se n’han ocupat -amb encert- Rosa Ortiz i Jón Fridik Arason, i el volum l’ha publicat Funambulista. Si no fos perquè entre el 2010 i el 2014 Gnarr es va convertir, contra tot pronòstic, en alcalde de Reykjavík, el llibre ho hauria tingut difícil per travessar les fronteres del seu país.

“Quan el 2009 vaig fundar el Besti Flokkurinn [El Millor Partit] no tenia cap intenció de fer carrera política. Era un joc -admet-. Estava escrivint una obra de teatre sobre l’actualitat del país, i hi havien de sortir banquers i polítics. Vaig pensar que en comptes de portar la gent al teatre, el que havia de fer era portar el teatre a la gent. Va ser llavors que em vaig inventar un partit polític i em vaig presentar a les eleccions. Una de les meves grans influències ha sigut el moviment surrealista”. Gnarr va governar durant quatre anys i no va ser cap broma. “Encara estic exhaust -reconeix-. Vaig assumir el mandat electoral amb responsabilitat i amb ganes de fer feina. No crec en les genialitats ni en rendir-se a la primera. Sóc partidari de pencar, pencar i pencar: aquesta és la clau de l’èxit”.

Una infantesa difícil

El indio no és un llibre oportunista aparegut arran de les peripècies de Jón Gnarr a l’ajuntament de la capital islandesa. Se centra, a través de capítols breus i amb un sentit de l’humor senzill i innocent -que pot recordar el del finlandès Arto Paasilinna- en els problemes psicològics del petit Jón Gunnar, un nen introvertit i desobedient a qui van diagnosticar dislèxia: va anar d’un pèl que el nen - alter ego de l’autor- no acabés en una escola d’educació especial. “Ara tenim una consciència més gran de síndromes com la d’Asperger i del trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat -comenta-. En aquells moments, els meus pares, que no tenien gaire formació, creien que era idiota i prou”. Gnarr descobreix als lectors la Islàndia dels anys 70, aïllada del món occidental però influïda pel comunisme soviètic. “Em vaig criar en un país molt desorganitzat: això té inconvenients, però ens permet evolucionar espontàniament -diu-. Quan era adolescent, per exemple, ser homosexual era impensable. Molts dels meus amics gais marxaven a Dinamarca. Ara, trenta anys després, Islàndia és el país més gay friendly del món”.

Gnarr ha continuat explicant la seva vida a El pirata (2009) i El bandido (2015), encara inèdites en castellà. “L’objectiu principal dels meus llibres és contribuir a l’acceptació de la diferència -diu-. Tots tenim particularitats i hem de ser tolerants amb els altres”. El pròxim llibre de Gnarr no tindrà res a veure amb el que ha fet fins ara: “Escric un manual d’autoajuda per a tothom que vulgui participar en la vida política del país”.

Una literatura minúscula, però amb premi Nobel

Arriben molt poques novetats d’autors islandesos en català, i fins ara sempre s’han traduït partint d’una segona llengua. Recentment ha passat amb Arnaldur Indridason i amb Hallgrímur Helgason. Encara que la islandesa és una literatura petita, cal recordar que té un premi Nobel de literatura, Halldór Laxness, autor prolífic -contes, teatre, novel·la, memòries, poesia- l’obra del qual recorre gran part del segle XX. Va debutar el 1919 amb 17 anys i va morir el 1998, poc abans de fer-ne 96. Entre les seves millors novel·les hi ha El concierto de los peces i Gente independiente, totes dues publicades per Turner .