11/03/2017

‘Like a diamond’

4 min
‘Like a diamond’

Ara que és tard i que s’acosta l’hora d’anar a dormir, una brisa lleugera i somiosa -aquest últim adjectiu és irònic- fa tremolar lleugerament els para-sols del costat de la piscina. La lluna penja entre constel·lacions mig apagades com un forat de bala. Aquest tret l’acabo de disparar jo mateix des del darrere de la barra del bar, convertint tres dits de la meva mà esquerra en l’arma que acaba de ferir el cel. El forat de bala encara no sagna. M’agradaria que d’allà dins en sortís un alienígena, i que la insòlita bèstia caigués amb la fúria d’un meteorit fins als dominis del nostre resort d’inspiració caribenya. Podria anar a parar a una de les habitacions de la tercera planta i interrompre una fètida escena conjugal: l’home rellegia una vegada més les notícies d’esports mentre esperava que la dona sortís del lavabo. L’alienígena cau damunt del llit. Tindria els dits verds dels peus units per membranes i una halitosi considerable, com de roda de cotxe cremada.

-Edgar. Ei, tio: on ets, ara mateix?

L’Esteve pica de mans. Cal que deixi l’alienígena a l’habitació de l’hotel i doni conversa al meu company de barra. Estem a punt de plegar. Només ens queda un client i fa massa estona que s’està quiet a la cadira, de cara a la piscina: és molt possible que pesi figues, que el tercer daiquiri l’hagi deixat fregit. L’Esteve diu que si d’aquí cinc minuts no ha “fotut el camp” -em queixo: “no pots parlar una mica millor?”- em tocarà anar-lo a despertar. Sap que ho faré, encara que em faci una mandra immensa desenganxar el cul del tamboret i levitar fantasmagòricament fins a ell. Podria ser que aquell desconegut sigui la criatura d’un altre planeta que imaginava fa uns moments? Tot i que no dic res del que em passa pel cap, l’Esteve em diu que la Irina i jo no ens hauríem d’haver fumat l’últim porro.

-Me l’he trobat clapant en una de les butaques de la recepció de l’hotel. Tio, si ve algú i l’enxampa amb la boca oberta...

-Qui vols que vingui? Són gairebé les dues de la matinada.

-Encara hi ha llum en un parell d’habitacions -diu, i tot seguit les assenyala amb el dit índex-. T’imagines què poden estar fent, a aquestes hores?

-Miren la tele. O la pantalla del mòbil. A aquestes hores, la lascívia és impossible.

La meva resposta no l’acaba de convèncer i, sacsejant el cap a banda i banda, obre la caixa registradora per comptar els diners que hem fet aquesta nit. Ha de ser, per força, una quantitat modesta. Em distrec altra vegada. El meu alienígena agafa impuls i salta i es va fent petit, petit, fins que aconsegueix ficar-se dins de la boca oberta de l’home del diari, conquerint-li el cos. La dona encara triga a sortir del lavabo. El que passi entre ells dos a partir d’ara només pot ser un guió delirant. ¿Voleu saber de quina manera s’escampa una nova amenaça per tot el món? La plaga comença en un resort del costat de Port Aventura. Les víctimes seran infectades per l’home del diari -que imagino amb la cara de Quim Monzó- mentre facin cua per pujar a les seves atraccions preferides. Encara millor, durant les pujades i baixades eufòriques d’una muntanya russa, o en una d’aquelles atraccions aquàtiques en què les criatures deixen anar esgüells d’emoció quan l’aigua els esquitxa les samarretes, els pantalons curts i els cabells. Els pares, que porten els seus tresors -diners, ulleres, claus de casa- dins la ronyonera, pateixen perquè d’un sotrac no surtin volant.

-Edgar! Edgar! -crida l’Esteve, fent-me un gest perquè baixi del meu núvol i m’acosti tan ràpid com pugui on és.

Quan desenganxo el cul del tamboret fa un soroll desagradable -un ganivet obrint un meló llefiscós-, però vaig corrents fins al lloc on el meu company, agenollat, prova de despertar el client que seu amb les cames massa obertes a la cadira. No hi ha manera de despertar-lo. I si ha patit un atac de cor o una isquèmia cerebral o...? L’Esteve vol que vagi a buscar la Irina. La trobo dormint en una de les butaques de recepció. De fons m’arriba, molt fluixet, la tornada de Diamonds. Rihanna no és una bona banda sonora en moments de pànic com aquests, en què la bellesa i el luxe queden soterrats per la urgència d’haver de reanimar algú. Quan ja estem a punt de trucar a la policia apareix una nena de cara pàl·lida a la terrassa. Si no fos perquè duia un pijama ple de conillets de colors hauríem pensat que era un personatge venjatiu que sortia d’una novel·la de terror. La nena brandava un pot de pastilles i ens ha demanat que li poséssim una pastilla sota la llengua.

-Això el salvarà -ha dit-. Trigarà un parell de minuts en obrir els ulls.

Mentre esperàvem que l’home es recuperés, la Irina i l’Esteve donaven conversa a la petita, que xerrava sense desviar la vista ni un sol moment del rostre del seu pare. Tenia el mòbil a punt per si havia de trucar a una ambulància -i si la pastilla no havia arribat a temps?-, però el desconegut ha tornat en si, s’ha deixat abraçar per la seva filla i, encara mig estabornit, ens ha donat vint euros de propina.

-Em sembla que l’elf del pastís de xocolata tindrà un germanet -ha murmurat a la nena amb un somriure de victòria.

La Irina diu que potser és un depravat i que hauríem de posar-nos en contacte ipso facto -va estudiar clàssiques- amb la policia. Fem l’última copa asseguts a la barra del bar. Encara no hem decidit res. Ens queda una mica de marihuana.

stats