Música
Cultura 26/04/2017

La cançó total de Maria Arnal i Marcel Bagés esclata a l'Apolo

El duo presenta el disc '45 cerebros y 1 corazón' davant d'un públic entusiasta

Borja Duñó Aixerch
2 min
Maria Arnal i Marcel Bagés durant el concert a l'Apolo

BarcelonaSi hi hagués hagut un aplaudiòmetre a l'Apolo, segurament s'hauria registrat un dels rècords de la sala. I és que Maria Arnal i Marcel Bagés jugaven a casa. El 'sold out' era amb cadires (cosa que reduïa l'aforament), però el públic va redoblar el seu entusiasme i es va fer sentir de forma estentòria durant bona part del concert que Arnal i Bagés van oferir aquest dimarts. Era la presentació a Barcelona del primer llarga durada del duo, '45 cerebros y 1 corazón', que tot just veia la llum després de dos EP i una colla de concerts que havien anat alimentant el boca-orella.

Unes expectatives elevades poden fer que un projecte es converteixi en 'hype', i Arnal i Bagés s'han situat en aquell moment on ja hi ha qui se'ls mira amb lupa fins i tot quan es tracta d'un debut. Ells, però, van superar la prova amb naturalitat, rebaixant potser les expectatives més mediàtiques i prioritzant la comunicació, fent el paper no d'estrelles sinó de transmissors d'unes lletres i unes músiques que toquen la fibra sensible. Difícil no vessar una llàgrima amb el 'Ball del vetlatori', no emocionar-se amb els versos d''A la vida' d'Ovidi Montllor, no elevar-se amb el crescendo camí de l'orgasme còsmic que és 'Tú que vienes a rondarme'. Tot amb una guitarra i una veu –se sentien dringar els glaçons dins els gots, a les barres–, a les quals es van sumar aviat els efectes i la segona guitarra de David Soler.

La seva cançó-collage, feta de retalls de cants tradicionals, lletres de poetes, versions i composicions pròpies, es va alçar sobre una posada en escena austera, que evita, conscientment o inconscientment, aquell esforç per agradar que de vegades resulta tan artificial. El seu món no és el de l'espectacle sinó el de les cançons cantades a peu de terra, on ètica i estètica formen una unitat indivisible i insubornable.

Es notava que el públic era molt proper al grup, i això va insuflar alegria a un repertori no especialment optimista, però sí ple d'una vida que es reafirma en l'adversitat. La descoberta de fosses comunes, la mort d'un infant, el viacrucis de l'exili, l'esclavitud de la societat de consum... Però també l'amor, el sexe, en definitiva, la vida d'aquells que van a un concert per viure, durant poc més d'una hora, en un lloc millor. 'Canción total', amb què van buscar i trobar la participació del públic, va simbolitzar aquesta connexió, aquell instant en què l'espontaneïtat s'acaba apoderant del concert: el públic s'aixeca de les cadires, canta amb força i ja no se sap si el concert és més dels músics o de la gent.

stats