OBSERVATORI
Cultura 21/10/2016

Mozart sacre a l’Studium

i
J. A. Mendiola
3 min
Studium Aureum va encetar la temporada dilluns amb el concert titulat Mozart i Salzburg.

Les temporades musicals comencen i prometen. La veritat és que no és notícia, vista la trajectòria d’una formació tan consolidada com és ara la fundació Studium Aureum. Trenta-quatre anys la contemplen, amb un tarannà divulgatiu, molt característic, que dóna un valor afegit a les seves intervencions. Una bona prova, en principi, no hauria de ser Mozart, però ja en parlarem. El següent concert estarà dedicat a alguns compositors anglesos de principis de segle: Gerard Finzi, Gustav Holst, Edward Elgar i Hubert Parry. Tot, després de Handel i El messies per celebrar Nadal, que és un clàssic sempre tan deliciós com benvingut, per continuar amb el setè capítol d’‘El lied i la balada romàntica’ amb obres de Brahms, un exercici de coherència programàtica. I si algú és benvingut, aquest és Arvo Pärt, que conforma la segona entrega de ‘La mística del segle XXI’, en la qual podrem escoltar el meravellós Stabat Mater, entre d’altres. A la programació, tampoc no hi podia faltar Johann Sebastian Bach, de qui interpretaran la colossal Passió segons Sant Joan. Més conegudes per persona interposta que per les seves composicions, hi podrem trobar Clara Wieck, la dona de Schumann, i Fanny Henselm, que ho va ser de Mendelssohn. I per finalitzar, un recull de Polifonies del segle XXI, farcit de troballes, de les quals ja parlarem.

El concert que obria la temporada dilluns, com ja està dit, va estar dedicat a Wolfgang Amadeus Mozart, amb el títol de Mozart i Salzburg, amb un bon mostrari de la música que el compositor va escriure entre 1772 i 1781 a les ordres del príncep arquebisbe de Salzburg, Hyeronimus Colloredo, segurament el responsable involuntari i directe de la posterior evolució de la música del geni. També ho va ser de la potada al cul que li propinà el comte Arco, de qui es venjà a Les noces de Figaro musicant un vers que deia “Se vuol ballare/ signor contino/ il chitarrino/ suonerò”, però aquesta és una altra història. Potser una anècdota, però en qualsevol cas decisiva en la seva carrera. Abandonà les cadenes de la imposició compositiva per fer el que li venia de gust. En aquest moment, el geni tenia tan sols vint-i-cinc anys i havia compost més de tres-centes obres. Per tant, és de suposar, vist que no va tornar a la música sacra fins al final dels seus dies, que no era gaire del seu gust, tot i el Rèquiem tan mític com llegendari, que no va poder acabar per haver finat a l’edat de trenta-cinc anys. Una composició, com és sabut, finalitzada per Franz Süssmayr, amb un patró molt clar, l’ Spatzenmesse KV 220, del 1775, la primera de les misses que Mozart, amb denou anys, va compondre en la mateixa tonalitat, do major, i que vàrem poder sentir com a conclusió del primer concert de la temporada. Sens dubte, si no el millor, com a mínim el més interessant de la vetllada. Una vetllada que s’inicià amb una alegre i molt mozartiana Kirchensonaten KV 224, per a cordes i orgue.

De fet, l’orgue va ser coprotagonista de la funció, a càrrec de Bartomeu Mut, amb unes altres dues Kirchensonaten, la KV 263 i la KV 145. Hi intervingueren com a solistes la soprano Marcela Inguanzo, fantàstica, per exemple, al “Dixit et Magnificat”; la mezzosoprano Amèlia Forteza; el tenor Antonio Aragón i el baix Joan Carles Simó. Tot, a l’altura de les expectatives.

stats