G. Samsa i la quota femenina
Teatro Español.- Hi ha moltes i variades raons per triar anar a veure una obra de teatre o una altra. En el cas d’ Una habitación propia els factors decisoris eren un grapat. Per començar, i entre d’altres, l’argument, una conferència dramatitzada de Virginia Wolf, amb un tema prou atractiu, la dona i la literatura des del prisma d’una autora incontestable, intel·ligent, brillant. Per una altra banda, la música, de la mateixa protagonista, basada en la de Bach i interpretada en directe per l’única actriu sobre l’escenari, Clara Sanchis, dirigida per María Ruiz. Noranta anys han passat des que l’autora esbrinà aquestes conferències i és ben cert que les coses han canviat, segurament molt, però mentre es continuï parlant de quota femenina és clar que per ventura els avanços no són tan notoris com podria semblar o com a mínim com seria desitjable. Ruiz i Sanchis han podat l’original de tal manera que fan més incidència sociològica que literària. De fet, l’anàlisi de les obres i autores que cita a l’original ha desaparegut del muntatge teatral, de manera que la tesi queda una mica reduïda a la vessant de la gran diferència d’oportunitats entre homes i dones, amb la literatura com a teló de fons, com podria haver estat qualsevol altre. Aquesta circumstància resta consistència, volum i interès a les paraules de la protagonista, perquè el context és prou important i decisiu en el personatge, encara que a l’original no sigui el de Virginia Wolf i comença dient alguna cosa semblant a “Digau-me Mary Beton, Mary Seton o Mary Carmichel, o qualsevol que us agradi. No té la més mínima importància”. Però, si Ruiz i Sanchis han optat, amb bon criteri, perquè sigui Virginia Wolf la que parla, també és cert que haurien d’haver apuntat alguns trets de la personalitat de la novel·lista. Vaig quedar amb la sensació que s’hauria pogut aspirar a més, a molt més, apuntar més amunt, que hi havia material de sobra perquè fos així. I així i tot el discurs és bo, la interpretació correcta, un punt sobreactuada sense un rerefons argumental que ho justifiqui, mentre que la música queda com una agradable qüestió, més estètica que narrativa.
Teatre del Mar.- La panda de Yolanda és el nom de la companyia multidisciplinària que ha fet la versió particular i intransferible de la tragèdia de Gregor Samsa, és a dir La metamorfosi, la de Kafka, la de l’home que de cop i volta es troba dins una habitació fosca convertit en un insecte. Contorsions, teresetes, onomatopeies i altres elements són els estris que utilitzen David Durán i Merce Tienda per contar la transformació per excel·lència de la història de la literatura. Una versió lliure de la història de Samsa, en què hem d’afegir el nom d’Ángel Fígols al dels dos protagonistes pel que fa a la direcció col·legiada, que serveix com a pretext perquè actors i dramaturg mostrin les seves habilitats, que no són poques però que segurament en tapen d’altres que serien tan imprescindibles com les físiques i estètiques, com per exemple donar cos a la narració i no deixar-la reduïda a la condició d’anècdota, d’excusa. Val a dir que en cap minut dels seixanta que dura l’espectacle decau l’interès, però també que un cop ha acabat és difícil que en quedi alguna cosa més enllà de l’entreteniment, que quedi algun punt amb una mica de profunditat, si més no per fer justícia a un original tan potent i amb tantes lectures com el de Franz Kafka.
