'LA CASA DE LA FUERZA' TEATRE LLIURE: MONTJUÏC 19 DE FEBRER Crítica Teatre
Cultura 21/02/2011

Senyores i senyors, 'je suis un snob'!

Juan Carlos Olivares
2 min
Liddell (Figueres, 1966) considera que la indignació és l'única via 
 Possible de fer front a la barbàrie .

Ser esnob, deixar-se portar sense prejudicis pel que és inclassificable. Ser esnob, acceptar el repte del temps mort en un escenari. Ser esnob, ficar-se en un espectacle d'Angélica Liddell com si fos un cub de Rubik que s'ha de resoldre en quatre hores. Ser esnob i trobar entre una cascada obsessiva de "¡fill de puta!" literatura de l'ànima ferida. Ser esnob i pensar que hi ha amagada una estructura clàssica -gairebé simfònica- en el caos fragmentat de La casa de la fuerza . Ser esnob i sentir que en l'autolaceració hi ha més misticisme del sofriment que buida provocació per esquerdar la paciència d'un públic mur.

Ser esnob i gaudir amb l'estranya coherència d'amalgamar en una mateixa dimensió dramàtica la cursileria pop d'Amaia Montero amb la desesperació de Jacques Brel i els boleros guerrillers de Paquita la del Barrio i els seus furiosos al·legats antimasclistes; les ranxeres de trinxera entre homes i dones dels mariachis de l'Orquestra Solís amb la perfecció de Bach tocat per Glenn Gould i la irreal veu de contratenor de Paul de Nut cantant en directe el Cum dederit dilectis suis somnum de Vivaldi mentre s'acompanya al violoncel; la força bruta d'un artista del titanisme físic -rendit al final com Gulliver a Lil·liput- amb el desencís sobre la virilitat de Les tres germanes de Txèkhov; la solitud d'una enquistada guerra televisada a Venècia amb cites de Thomas Mann amb el testimoni viu i sagnant de les dones de Ciudad Juárez, evocant la visió apocalíptica de Roberto Bolaño, confirmant la clarividència d'Àlex Rigola en el seu 2666 .

I enmig d'aquest concert de lletres que parlen de dolor -de malgastar la vida estimant quan només ens espera la solitud-, l'esnob encara té temps d'imaginar quadres: estampes barroques sacres o mitològiques o al·lucinacions del fals paradís de Paul Gauguin. Una altra història cultural del sofriment.

Un gran retaule dedicat a l'extenuació física per dopar la cremor emocional de no sentir-se estimat. Un retaule contemporani que amb un llenguatge brutal -no gaire llunyà de la molt explícita narrativa visual del barroc- reprodueix la mateixa estructura d'aquest element sacre. Portat al territori del que és profà -fins allà on la desesperació humana està allunyada d'allò sagrat-, Liddell aixeca un monumental objecte dramàtic d'estricta simetria sobre tres cossos que es relacionen amb un altre de central dedicat al sofriment personal de l'autora.

Els dos laterals (la primera i la tercera seqüència de La casa de la fuerza ) parlen d'un dolor col·lectiu. En els tres, la dona és l'única i dolguda protagonista, i el seu missatge és un evangeli de la derrota que només a través de la propagació de la debilitat pot confiar en la seva salvació. Una invisible missió alliberadora que cau sobre la humanitat com la capa de sutge que queda després de caure extenuats per la negra càrrega del dolor.

stats