Cultura 27/05/2017

Shakespeare II. La redempció

El muntatge de Donellan és d’alguna manera fidel a tot el que parlava abans i munta una primera part tallada amb els més canònics patrons de la tragèdia

i
J. A. Mendiola
3 min
Winter’s Tale s’ha de definir com l’esdeveniment més gran de la temporada del Principal.

Teatre Principal.- No hi va haver pietat per al tirà Gloucester per part de qui va fer de la llegenda història, però els anys no passen debades, tampoc per al mític bard d’Strafford-upon- Avon, quan decidí que el destí que havia conduït la vida dels seus grans malvats cap a la mort sense redempció potser no era la manera més justa de liquidar la seva existència. Potser per això, que no deixa de ser una altra elucubració, decidí, sis anys després, perdonar la gelosia a Otello, o si més no redimir-ne el pecat, de tots conegut. Començà a escriure i queda clar que el primer acte no duia traces de millorar el que ja havia plantejat amb el moro venecià. Descrivia la follia de manera molt semblant i sense l’ajuda de cap Iago, fins al punt que havia condemnat a mort la innocent protagonista femenina, la seva esposa, Hermione, i la cosa apuntava cap a la tragèdia més convencional, sempre tenint en compte que bona part de les convencions a la història de la literatura ha estat escrita per William Shakespeare amb aquesta inqüestionable habilitat per tunejar fins a l’obra d’art obres anteriors que han quedat al prestatge de les oblidades. Així, a Otello la font va ser Hecatommithi, de Gianbattista Geraldi Cinthio, i per a Winter’s Tale el punt de partida va ser una novel·la de Robert Greene titulada Pandosto. Érem a la primera part i Shakespeare degué pensar que, aquesta història de gelosies, ja l’havia escrita i per tant calia un canvi radical en gairebé tot. Tampoc no sé si va ser l’inventor de la tragicomèdia, però en qualsevol cas va escriure una primera part que tan sols es pot definir com a tragèdia per concloure a la segona amb una comèdia rubricada amb un impossible, o si més no improbable, final feliç, que inclou fins i tot la resurrecció de la morta, de collita pròpia.

Dit tot això, per contextualitzar una mica i col·laborar amb aquest ínfim gra d’arena a la llegenda sense fi, diré que vàrem tenir la sort, immensa sort, de poder veure la versió de Declan Donellan, recentment guardonat amb el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia per la seva carrera, de Winter’s Tale, amb la seva Cheek by Jowl. Una sola funció -també tan sols en varen fer una quan la varen interpretar a Sant Cugat- que no va aconseguir omplir el teatre Principal però que cal definir com a gran esdeveniment, sens dubte el més gran de la temporada, que supòs que caldrà analitzar en conjunt i molt atentament. El muntatge de Donellan és d’alguna manera fidel a tot el que parlava abans i munta una primera part tallada amb els més canònics patrons de la tragèdia, en què la interpretació és de les que deixen el cor encongit. Cada gest, cada paraula, cada situació són d’una precisió implacable, sembla impossible que hi hagi un gir tan intens en la història. Però hi és, i Donellan li posa el punt de ruptura amb una cantant country per explicar que el que ve a continuació és una altra cosa. I ho és, encara que per ventura és una mica massa evident, contundent, cosa que resta subtilesa a la metamorfosi, fins al punt que no semblen plats del mateix menú, però sabem que la contemporaneïtat ho admet gairebé tot i el director arrodoneix amb un final que torna al plantejament inicial sense fissures, una obra que és més coneguda que interpretada.

P.S.: A tot això hem d’afegir que no hi van mancar ni la música en viu ni les imatges videogràfiques en directe. No podia ser d’altra manera.

stats