Sílvia Pérez Cruz: “No escolto gaire música o gens, hi visc”

Palma“Al principi semblava que no ens entendríem gaire, però després vàrem fugir dels perjudicis”, reconeix Sílvia Pérez Cruz respecte de la parella -per sobre de tot, emocional- que forma amb Raül Fernández Miró. Fa poc més de vuit anys es conegueren arran d’Immigrasons, aquell cançoner català i argentí del qual ell era el productor, i ella, la cantant, i que els dugué a actuar a l’Argentina i el Brasil. Llavors, el seu fruit explosionà amb granada. “L’excusa és l’emoció, cercar cançons que ens emocionessin i fer-ho de manera sincera”, remarca. D’aquí, un cançoner tan dispar que va des del compositor romàntic alemany Robert Schumann fins a Albert Pla. “Per pudor hi havia fragments -d’ell- que no volia cantar i d’aquí que ajuntéssim tres cançons en una”, titulada ‘Albert’. “Lluís Llach va dir de mi que era l’art de la interpretació”, recorda. Per tant, “hi ha tanta creació com en la composició”, prossegueix. “Potser em permet anar més lluny que amb les meves pròpies cançons”. Precisament de Llach a granada refan ‘Corrandes d’exili’ i ‘Abril del 74’, que acaba amb “una gravació del meu pare cantant-la, que m’emocionava i que vaig mostrar a Raül”. L’anterior treball de la cantant, 11 de novembre (2012), el primer en solitari després de deixar el seu grup Las Migas i que presentà el març passat a Mallorca, va ser una obra de “buidar-me, de parlar de la mort -de son pare-, necessitava fer neteja interna. Neix de la soledat total, havia deixat tots els grups però em sentia més acompanyada que mai”, perquè comptà amb una trentena de músics en la producció. “El meu pare era havaner, investigador del gènere”, mentre que ella enraona que quan “estudiava saxo clàssic volia anar més enllà, o jazz, o folklore, o flamenc, més tard, però en volia més”. Son pare “va ser una gran influència”, però “sobretot ma mare, amb qui em vaig criar i m’ha donat la inspiració artística”, confessa.

“No escolto gaire música per no dir gens, hi visc, i quan n’escolto m’afecta tant que necessito descansar”, assumeix. “Quan faig una versió escolto el mínim l’original; si pogués tindria només la partitura... Allunyar-te’n és el millor que pots fer i com més personal és millor i únic”. El detonador d’aquesta granada, però, fou Despegando (1977), l’àlbum d’Enrique Morente i Pepe Habichuela i, sobretot, la guitarra elèctrica, l’element revelador. “Amb Raül ens tirem al buit”, tant que recorda que “en un concert en què tothom tocava en acústic ens miràrem i ens diguérem: ‘Toquem amb elèctrica’, i em sortí un crit nou”. Explosionà la confabulació màgica: la veu trencada d’ella -pel seu deix flamenc- acompanyada de l’electricitat d’ell. “Genera un món de textures, és possible tot; varia el compàs, l’afinació i l’harmonia”, explica l’empordanesa. “Arribes a més amplituds, és un viatge diferent”. En ocasions, fins i tot, confessa que arriba a sentir-se que “faig de guitarrista”. ‘Pequeño vals vienés’ (Lorca-Leonard Cohen) n’és un exemple: “Em vaig desvirgar, va de greu a agut”. Reconeix que “no la vaig conèixer per Cohen, sinó per Morente -per la versió del disc Omega (1996) amb Lagartija Nick- i m’emocionà, i quan la vaig proposar a Raül em va dir: ‘Ala, si l’ha fet tot el món”. granada és l’exemple perfecte que el risc no té per què estar renyit amb l’acollida unànime del públic i de la crítica. “Tinc un públic molt distint: flamenc, jazz, havaner... però és amb l’ 11 de novembre que arribo a un públic més alternatiu”. “Llegeixo totes les crítiques”, confessa. “Sempre les he tingut molt bones i quan hi ha alguna paraula incòmoda és més difícil, algun cop m’han criticat dispersió”, però admet que “se m’ha premiat molt i m’han cuidat molt sempre”. “De petita volia ser humanista i faig música: estic bastant centrada”, conclou. La mostra: 25 mil còpies venudes del disc.

El fruit

Anit, Sílvia Pérez Cruz tornarà a conquerir l’Auditòrium després del març passat, en què, recorda, “s’havia mort la meva àvia i jo duia un vestit de Cortana que m’havien regalat i cantava i plorava com si m’estigués fonent”. Avui, amb Raül Fernández Miró, desgranarà granada, encara que cada actuació pot estar oberta a la improvisació “dins de les mateixes cançons”, reconeix. “Al ‘Carabelas nada’ ara hi ha una samba que un dia vaig fer improvisant i ja hi ha quedat. De cada improvisació surt alguna cosa que queda”, explica Sílvia Pérez Cruz. “Raül em porta a altres harmonies o em canvia la dinàmica o el ritme, però, de vegades, també ens enfadem perquè jo no tinc tampoc tanta capacitat de reacció”, deixa anar. En l’homenatge a Morente, aquest setembre a Sevilla, ella va interpretar la cançó del segar “en una missa flamenca final on tothom cantava tonades... Vaig pensar què feia jo fent-me la flamenca entre tants roures, i l’organitzador em va demanar si no sabia cap tonada de Mallorca i, com que ja n’havia cantat algunes amb orquestres i cors...”. Anit la màgia podria fer reaparèixer la tonada pel seu propi art. “L’únic que puc fer és una introducció sola; si Raül m’ho accepta ho fem”.