Susy Gómez fa del ball una metàfora de les etapes de la vida

Palma“No faig un photocall emocional”, diu Susy Gómez respecte de la seva obra, defugint de la contemplació de la pròpia existència com un camí de roses o un terreny només abonat a la bellesa. El de Susy Gómez (Pollença, 1964) és un viatge introspectiu i, segons l’artista, “el primer pas per mostrar-me és reconèixer les llums i les ombres de la pròpia experiència”. Quatre obres de molt gran format formen una mena de recorregut vital dins la Sala d’Armes del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE), que aquest divendres vespre ha inaugurat El baile de la vida, l’exposició de Susy Gómez comissariada per Enrique Juncosa i Elena Ruiz, que es pot visitar fins al 20 de juny al museu de Dalt Vila i que després viatjarà a Tabacalera, a Madrid.

Tot i que tant l’artista com els comissaris de la mostra confirmen que la que s’exhibeix no és una obra site specific (feta expressament per a l’expai expositiu), sinó que s’han seleccionat tres obres realitzades en els quatre darrers anys i una feta especialment per a aquesta exposició, la realitat és que, tota vegada reunides, “la relació que s’estableix entre les peces dona lloc a una instal·lació unitària que parla d’un recorregut vital per les tres edats de la dona: la nina que encara ha de pujar l’escala, els matalassos apuntalats de la joventut i, més endavant, la dona madura davant de les portes de la vida, una oberta i l’altra tancada”, apunta Elena Ruiz, directora del MACE.

A partir d’un quadre de Munch

Susy Gómez conta que El baile de la vida sorgeix d’una idea d’Enrique Juncosa. El mateix historiador de l’art ho escriu a un text que s’inclou en el catàleg de l’exposició: Juncosa

se situa a la Galeria Nacional d’Oslo en el moment de treballar en la concepció d’aquesta mostra. És a la sala on s’exhibeixen obres mestres d’Edvard Munch quan, sobretot davant la pintura titulada La dansa de la vida (1899), pensa en l’obra de Susy Gómez. “El quadre em va cridar l’atenció perquè la distribució espacial dels seus personatges recorda l’estructura espacial de les constel·lacions familiars”, confessa Enrique Juncosa, al·ludint a les pràctiques de psicoteràpia alternativa que han influït considerablement en la vida i l’obra de Susy Gómez en els darrers anys, “fins al punt d’organitzar ara sessions d’aquesta forma de teràpia a l’interior d’espais artístics, com succeeix en aquesta mateixa exposició que ara presentam i la immediatament anterior, a la Galeria Horrach Moyà de Palma (2016)”. “Les constel·lacions, tot i ser qüestionades per una influent part de la psicologia oficial, gaudeixen d’una considerable popularitat. Es basen en l’existència d’una energia familiar que suposadament connecta tots els membres d’una família, on traumes o problemes del passat poden ressorgir en fills i néts”, escriu Juncosa. Susy Gómez confessa que de les contel·lacions està especialment interessada “en la idea de treure a la llum aquelles experiències i sentiments que inconscientment volem excloure del nostre relat vital, allò que ens costa reconèixer. No és tan lluny de l’art, almanco d’aquelles obres i artistes que ens fan adonar-nos d’allò que no volem mirar”.

A una entrevista que li fa Elena Ruiz per al catàleg d’ El baile de la vida, Susy Gómez parla extensament d’aquesta experiència: “Vull explorar les narratives de les formes de vida, les històries afectives que s’estableixen i les relacions que transcorren entre els cossos. Treball a partir d’un conjunt de posicionaments vitals, on puguin tenir cabuda altres relacions entre el cos i el temps, el temps productiu i l’espai expositiu. Aquesta és la meva voluntat, una recerca de l’espiritualitat en l’art, com una opció crítica, que pretén que l’art equivalgui a la presa de consciència necessària per fer-nos més lliures i, per tant, menys manipulables. Que la recerca de la felicitat sigui un viatge cap a dins, que ompli la nostra vida d’experiència i sentit”.

‘El baile de la vida IV’

De l’exposició al MACE i per primera vegada en un museu, Susy Gómez realitzarà una obra a partir “d’un taller terapèutic de constel·lacions familiars que donarà lloc a una videoperformança” que durà per títol El baile de la vida IV (les tres grans obres de l’actual mostra duen aquest títol amb la numeració precedent). En aquest taller, que es durà a terme en una data encara per determinar en el trascurs de l’exposició a Eivissa, es treballarà en un “context d’alliberament i exploració espiritual”, segons indica la mateixa artista. En tot cas, Susy Gómez ha volgut que no només sigui seva l’experiència introspectiva que dona com a resultat aquesta exposició i el conjunt de la seva obra. L’artista mallorquina ha penjat a la sala vels de seda en els quals es llegeix la frase que dona títol a la mostra, escrita a mà per ella mateixa i en diversos idiomes, amb l’objectiu que els visitants que ho desitgin s’hi emboliquin per recórrer l’exposició. “Tot això és una invitació a iniciar un viatge interior del qual allò exposat és una metàfora”, explica Juncosa. En aquest sentit, Susy Gómez afirma que aquesta invitació a cobrir-se amb un vel “cobra a Eivissa una significació especial: no podem obviar que la contracultura que es va manifestar a l’illa als anys 60 i 70, dècades de gran obertura d’Eivissa com a destinació i paradigma d’unes llibertats també per a les dones que semblaven aleshores conquistades, l’hem de mirar avui amb preocupació, perquè la mateixa Eivissa d’avui ens recorda que encara tenim molta feina a fer en aquesta societat de patrons masclistes i d’hipersexualització de la dona”.

Tant per Susy Gómez com per Elena Ruiz és un fet destacable que l’obra de l’artista mallorquina es presenti a Eivissa. “El fet que El baile de la vida sigui una de les grans exposicions del MACE enguany demostra que es crea una comunitat cultural a les Illes, una descentralització que per força s’ha de fer i es fa a través de la cultura”, afirma la directora del museu. Susy Gómez, per la seva banda, ho reconeix així a l’entrevista d’Elena Ruiz: “El context en què es veu immersa una exposició subratlla alguns aspectes i desentranya o suggereix noves connexions específiques que tenen a veure amb el lloc, amb la història, amb la seva energia, etc. Un viatge entre illes ens aboca a un pensament més introspectiu”.