Cuiner“...Tal vegada en aquells darrers moments va estimar la vida amb més intensitat que mai, no tan sols la seva vida, la de qualsevol, la meva vida. L’únic que volia eren les mateixes respostes que la resta de nosaltres: d’on vinc? On vaig? Quant temps em queda?...”. Escoltar i veure Harrison Ford, en la pell del Blade Runner Rick Deckard, provoca un desencís magnètic, mentre t’encomana d’una tristor desoladora i d’un cert pessimisme enfront del futur.
“Jo no estic a la feina, som la feina”, diu també la bella Rachael en la pel·lícula de Ridley Scott, com molts de nosaltres mentre desincrustam les lleganyes de la persona que envelleix dins el mirall, en el qual ens miram cada matí. Els Replicants tenen dissenyada una vida fora passat, ni família, ni records... una vida d’eficiència i productivitat... una vida fora més sentit que esperar la mort.
La vertiginosa velocitat de creuer del vagó en el qual vivim ens fa perdre de vista la vertadera importància, i feblesa, de les coses que donam per fetes i per tant no valoram. L’horari, el cansament, les dificultats per a la conciliació familiar... són els pretexts que posam, i ens posam, per no acceptar que ens estam convertint en una societat extremadament individualista i desafectiva.
La família és el conhort, la cura, el refugi. El nucli familiar, en un sentit gens canònic del terme perquè només nosaltres escollim qui en forma part, esdevé fonamental per dotar de sentit i de valor la nostra existència. El reduït nombre de persones davant del qual ens permetem llevar-nos la cuirassa i llepar-nos les ferides és la dosi de realitat que ens manté aferrats a la bogeria creixent que ens envolta. Aquesta relació més que cap altra necessita cura i manteniment. La realitat no deixa lloc per a la demagògia, la feina no és el problema, és l’excusa, perquè el valor mai no resideix en la quantitat, sinó en la qualitat.
La nostra cultura ha enrevoltat la taula des de sempre per motius que transcendeixen el fet alimentari. A casa nostra, la festa mai és concebuda si no porta implícita la plaença gastronòmica. La família, com a penúltim dividend de la comunitat, ha esdevingut una font inabastable de patrimoni gustatiu, aportant infinitat de solucions diverses al receptari particular i col·lectiu de la nostra cuina, omplint-la de matisos, alegria i color.
Un dels meus petits plaers quotidians és xerrar cada dilluns amb el meu bon amic Pedro. M’alegra veure’l amb la mirada il·luminada quan em parla dels tiberis amb els quals ha compartit temps, taula i família el cap de setmana -la vida és això i poca cosa més- afirma amb certesa. El conill amb ceba d’avui està inspirat en una recepta de la seva mare, pollencina de naixement i ciutadana d’adopció, Madò Terrasseta.
