Teresa Matas: "A través de la feina, només em cerc a mi mateixa"

PalmaEntre autoretrats i peces de roba es va obrir dijous l’exposició de Teresa Matas al museu Es Baluard de Palma. És una mirada retrospectiva a la trajectòria d’aquesta artista, que va ser reconeguda amb el premi Ramon Llull 2005 i que, el proper mes de juny, farà el seu discurs d’ingrés com a acadèmica de la Reial Acadèmica de Belles Arts de Palma.

Tot just dos dies abans de la inauguració, quedàrem amb Teresa Matas per parlar de l’exposició Per què em vestesc de negre si estim tant la vida?, una pregunta recuperada del títol d’un dels autoretrats que es va fer fa dues dècades. Ella no és de les artistes que acompanyen l’obra amb explicacions. Quan li demanes el perquè d’una peça o fins i tot del conjunt, sovint arronsa les espatles i fa un gest amb la boca, un “jo què sé!” que anul·la qualsevol possibilitat d’insistència.

Sense resposta

“Sovint em deman per què faig les coses i no trob resposta. Aquesta pregunta que Nekane Aramburu, comissària de l’exposició, ha volgut posar com a títol, me la feia molt devers els anys 90, quan treballava sobretot l’autoretrat”, diu Teresa Matas. Pensa un poc i continua: “No ho sé bé del cert, però crec que la pregunta que em feia era: ‘Per què em vestesc de mort si estim tant la vida?’. El negre ja era llavors el color de les meves obres i el del meu armari. El negre sempre m’ha ajudat a ordenar-me, a treballar i a viure. Amb el temps i des de la mort sobtada del meu fill, l’any 2005, sovint he pensat si, d’alguna manera, no m’estava preparant per sobreviure al dol, com si necessitàs una protecció, una cuirassa per a no sabia què. En realitat, a través de la feina, només em cerc a mi mateixa”.

De fet, en entrar a l’exposició d’Es Baluard, s’exhibeix per primera vegada un quadre fet amb baveralls, un al costat d’un altre, molts pintats de negre. A l’altra banda, els autoretrats són marcadament negres també. Més enllà, cossos i rostres esborrats o quasi del tot tapats de negre, teles negres... Els qui han seguit l’obra de Teresa Matas des dels començaments, a mitjan anys 80, saben que sempre s’ha interpretat com una manera d’acostar-se i d’acostar l’espectador al fet de la mort, de la fugacitat de la vida. “Sí, quines coses...”, diu l’artista.

“La feina per a mi és treure de dins, de dins de mi mateixa. També la força es treu de dins. Ho vaig saber de seguida amb l’accident mortal del meu fill, em vaig dir que havia de treure força per ajudar el meu home i les meves filles. Jo sentia que se’m clavaven punyals a dintre, però havia de tenir força i no vaig deixar de treballar. Sense saber per què, agafava roba i més roba, la pintava de negre, cosia una màniga a una altra, trossos i més trossos que foradava per poder respirar, construint teles immenses, caramulls de mànigues, sense saber on em portaria allò. A mi la feina, l’art, m’ha estat de gran ajuda per no ofegar-me. Era i és la corda a la qual m’agaf fort per continuar”, confessa.

La condició de dona

Així, per aquell temps, nasqueren els ‘éssers’, vestits que ara es troben penjats del sostre, ajaguts al terra o dins una caixa oberta, en una escenografia feta per Miquel Martorell. Són, totes, obres molt íntimes que, sovint, també han duit els crítics d’art a relacionar-les amb una expressió feminista. Teresa Matas no ho desmenteix. “Som feminista, és clar que ho som, però més que l’obra d’una feminista, tinc clar que la meva és l’obra d’una dona. I, com a tal, denuncii el maltractament i el patiment de tantes dones. La meva manera de protestar és la feina”.

Teresa Matas va començar a treballar i a mostrar la seva obra tard, un adverbi que respon a una convenció de l’actualitat. “Tenia 40 anys. Abans havia tingut tres fills i m’hi havia dedicat. Record que algú va mostrar unes obres meves a un galerista, que tot d’una va dir: ‘40 anys i dona? No farà res’. Però jo vaig continuar treballant. És la meva manera de protestar, girar-me i continuar a la meva”, conta. A l’exposició d’Es Baluard, entre fotografies manipulades, vídeos que deixen testimoni d’algunes de les seves performances més representatives, robes cosides, vestits de metall com a cuirasses, teles pintades, miralls i petits dibuixos, es fa evident que Teresa Matas, tot i tenir els seus referents artístics, literaris i cinematogràfics, ha fet un camí propi. “Jo només em cerc a mi mateixa -insisteix. Explor el meu cos, el meu jo, faig el que vull o el que em surt. Així he creat el meu món. No és una actitud egoista, però sí que és una necessitat de veritat, de no enganar-me. Fer les coses per a mi mateixa és l’única manera que tinc de connectar amb qui sigui, si és que algú connecta amb mi, fer-ho des de la veritat. Sempre he pensat que el treball t’ha d’alimentar l’ambició de ser, no la de tenir”.

La preparació d’aquesta mostra, que recorre trenta anys de la seva trajectòria artística, ha remogut no només les caixes i els prestatges en què Teresa Matas té guardades les seves obres, sinó també els budells de l’artista. Està a punt de fer els 70 anys. Les qüestions del mercat de l’art mai no l’han preocupada gaire, tot i que assegura que se sent “acompanyada” per totes aquelles persones que connecten amb la seva obra i “agraïda” cada vegada que se li reconeix la feina. “Vaig començar de zeroi ho vaig fer responent a la mateixa necessitat d’expressar-me i de comunicar-me amb els altres que tenia, de nina, quan cantava o ballava davant la família. La mateixa que tenia quan em regalaren la primera càmera de fotos i treia imatges de la natura i intentava pintar-les, amb uns resultats que no m’omplien. A mitjan anys 80 vaig començar a pintar uns traços negres, lliures i potents, que em feien sentir millor, feien que em descobrís. Sempre he tingut una rebel·lia a dins que m’ha dit que he de ser jo mateixa, cercar el meu camí sense passar per damunt ni entrar en conflicte amb els altres”.