'Teuzzone' arriba de la Xina en una versió ensopida
"Savall, ferm apòstol del diàleg intercultural, ha afegit un element nou, la presència d’instruments xinesos, la pipa i el zheng"
Barcelona‘Teuzzone’. Gran teatre del Liceu, 24 de febrer
Les òperes de Vivaldi han protagonitzat una de les resurreccions més espectaculars dels últims lustres, sortint de l’oblit absolut on estava situada aquesta part gens negligible de l’extens corpus del compositor italià per ser objecte de nombroses edicions discogràfiques (algun títol fins i tot té més d’una versió disponible) i, fet encara més miraculós, tornar als escenaris, tot i que sense l’assiduïtat d’altres autors barrocs. Jordi Savall ha posat el seu gra de sorra a aquest fenomen, fa uns anys amb Farnace, ara amb aquest Teuzzone que, presentat a Versalles el 2011, recupera al Liceu amb tres dels mateixos protagonistes que van captar els micròfons.
En aquests anys, Savall, ferm apòstol del diàleg intercultural, ha afegit un element nou, la presència d’instruments xinesos, la pipa i el zheng, que van obrir en solitari les dues parts del concert abans d’integrar-se a Le Concert des Nations. La justificació, tanmateix, està agafada pels pèls, perquè la rocambolesca trama de Teuzzone, amb els seus embolics que s’allarguen durant tres hores per resoldre’s en trenta segons, pot passar tant a la Xina, on la situa el llibret d’Apostolo Zeno, com a Pèrsia, Tràcia o Roma. Dit d’una altra manera, no hi ha res de xinès ni en el text ni en la música, i el gest de Savall queda reduït a un detall decoratiu exòtic sense conseqüències (l’aportació dins de l’orquestra de les dues solistes convidades va ser pràcticament imperceptible). Aquest, tanmateix, va ser un detall menor dins d’una lectura que mai va trobar el pols adient. Els recitatius s’arrossegaven sense esma i les àries se succeïen amb escassa varietat de temps, una òptica passe-partout que arrodonia arestes i aplanava perfils. La calidesa sonora habitual de Le Concert des Nations va ser un antídot no sempre eficaç contra l’ensopiment general del concert, i en les últimes escenes la cohesió va trontollar per moments.
De soprano a sopranista
Un repartiment més estimulant hauria energitzat la vetllada, però la discreció va ser la tònica dominant. Vivaldi va escriure el paper de Teuzzone per a una soprano, Savall prefereix un sopranista, opció defensable si haguéssim tingut una veu menys desnerida i un cant menys afectat que el de Paolo Lopez. Marta Fumagalli va exhibir un timbre grat i un cant elegant, també poc volum i escassa malícia per a la intrigant Zidiana, mentre que Roberta Mameli va ser un Cino amb moments brillants, però no sempre còmoda amb la tessitura.
La cantant més ajustada a les demandes expressives del paper va ser Sonia Prina com a Zelinda, mentre que Furio Zanasi era un Sivenio mat, Aurelio Schiavoni un Egaro sense relleu i Carlo Allemano uns anecdòtics Troncone i Argonte.
