Londres"T ot em fa por", diu la Criatura un cop ha après de l'avi cec tot el que un home podia ensenyar-li. Sap llegir, parlar, ha llegit el Paradís perdut de Milton i es demana per què ell no és un rei, com els personatges de Shakespeare. Sap, a més, que els humans el rebutgen. La seva cara feta de pedaços, el seu caminar inquietant, fan que tothom li tingui por.
L'oscaritzat cineasta britànic Danny Boyle ( Trainspotting , Slumdog Millionaire, 127 hores ) torna a l'escena per la porta gran amb una versió impressionant de Frankenstein al National Theatre, que té les entrades esgotades fins al maig. Dues hores d'espectacle gràcies a una versió fidel de Nick Dear i una interpretació per emmarcar de Jonny Lee Miller i Benedict Cumberbatch, que s'alternen en els papers de la Criatura i Victor Frankenstein.
Ja a la primera escena sabem que tenim al davant una peça que no serà una més de les 90 versions que s'han fet de Frankenstein : de fet, ja al 1823, cinc anys després de la primera edició de la novel·la de Mary Shelley, l'English National Opera muntava Presumption, or the fate of Frankenstein , la publicitat de la qual avisava els espectadors mascles que no hi portessin les seves esposes, ni filles, ni famílies .
El naixement del monstre és apoteòsic: un quart d'hora de contorsions, de moviment. La Criatura no sap caminar, no té records, no té consciència. No sap què és. I Lee Miller es mou a batzegades per l'escena. Ha d'aprendre a controlar el seu sistema nerviós. A partir d'aquí ja sabem on ha posat l'èmfasi el director, sobretot quan veiem que Victor Frankenstein, en topar-se amb la seva creació, surt corrent, mort de por. Tothom que el veu fa el mateix, posar-se a córrer. I la Criatura aprèn a viure en el món a través del rebuig que genera. Fins que arriba al camp, on troba el vell cec il·lustrat a qui fa companyia. Per culpa seva entra en la societat a través de la literatura, cosa que farà que aspiri als més alts ideals i que les idees bullin dins seu. Qui és. On és. On és la seva família. Preguntes que només pot respondre el seu creador.
Fins aquí hem vist una Criatura innocent, que ha lluitat per sobreviure sense fer mal. Però el rebuig del fill i la nora del vell cec l'impulsen a fer una passa cap a l'abisme. Shelley -i Dear i Boyle- referma els ideals de la Il·lustració segons els quals l'home neix bo i és la societat qui el corromp. Per refermar-se, per fer saber a la gent que existeix, la Criatura ha de cometre els actes més atroços. Li sap greu, però no pot fer res més. Ha perdut la innocència. L'hem de perdonar?
'All you need is love'
L'única alternativa que considera el monstre per reformar-se és l'amor, l'amor d'un ésser igual a ell. Per això la Criatura busca el seu creador. El cara a cara entre els dos personatges és antològic. Un escenari gairebé nu, amb Cumberbatch i Lee Miller ocupant amb la seva presència no sols l'escenari, sinó tota la platea. La Criatura li recorda a Victor Frankenstein que el va abandonar i que només li demana una cosa, "la possibilitat d'estimar". Victor, un déu humà, ambiciona anar més enllà: vol crear una dona, l'ésser perfecte; és el prototip del científic del segle XXI, amb prou eines i capacitat per modificar al seu gust el que la natura ha creat. Però es farà enrere, temerós, ara sí, de provocar un trasbals ecològic .
Creador i Criatura estaran lligats per sempre. L'un buscarà l'altre. L'altre es defensarà de l'un. Com l'home i el seu déu, real o de ciència-ficció. Perquè, com deien els Beatles, " all you need is love ".
Boyle podria haver recorregut als Lennon, McCartney i companyia per embolcallar en l'aspecte sonor la seva agosarada proposta escènica. Però ha decidit apostar per uns vells coneguts seus, la banda de pop electrònic Underworld. Tornen a treballar amb Boyle després de Trainspotting (1996), que ha espremut el duet format per Karl Hyde i Rick Smith fins a les últimes conseqüències en un treball gairebé tan magistral com l'obra. A ells els veurem al Sónar. Aquest Frankenstein l'haurem de veure a Londres.
