L'ESCANDALL
Cultura 12/11/2016

Ziyu He. Hi érem

i
J. A. Mendiola
3 min
La presència de Ziyu He confirma que la temporada de la Simfònica apunta amunt.

Auditòrium.- Segon concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, en aquesta ocasió dirigida per Joji Hattori. Apunta amunt. La presència sobre l’escenari de Ziyu He, guanyador, a tan sols setze anys, de la darrera edició del premi Menuhin, així ho confirma. No va comparèixer amb una peça senzilla: ni més ni menys que amb el Concert núm. 1 de Niccolò Paganini, considerat el primer gran virtuós del violí, a qui fins i tot un no menys virtuós del piano com Franz Liszt tenia com a model a seguir i a qui Delacroix pintà com un nigromant. Les seves virtuts com a violinista són tantes que necessitaria tot l’article per enumerar-les, per descomptat moltes més que com a compositor, fins i tot una mica qüestionat pel fet que la seva música s’assembla massa a si mateixa. En qualsevol cas, veure interpretar Paganini és tot un goig que no decep mai.

Si, per una altra banda, el que s’interpreta és el primer concert, és evident que estam davant el més original, a qui no es pot negar l’exquisida melodia del segon moviment, més enllà de les dificultats interpretatives, que també hi són i que formaven part de l’espectacle Paganini. En qualsevol cas, si Yehudi Menuhin els va enregistrar tots, és clar que alguna cosa més que reiteració compositiva hi ha. La interpretació del jove músic xinès és de les que es recorden: fora màcula, distès, exhibint domini i fluïdesa, energia i temprança. En sentirem a parlar i nosaltres hi érem.

Com és natural, oferí el bis de rigor després dels llargs aplaudiments amb què el públic que gairebé omplia l’Auditòrium va premiar la seva interpretació. I el premi per al públic va ser el segon moviment de la Sonata per a violí núm. 1 de Bach, la fuga.

Però el concert no va començar amb el violinista. La Simfònica el va iniciar amb Tres pinturas velazqueñas, del guanyador d’un altre premi, el que atorga AEOS-Fundación BBVA i que consisteix en la interpretació de la composició guardonada per part de totes les orquestres simfòniques de tot l’Estat. Música contemporània, però en qualsevol cas molt deutora del classicisme pel seu afany descriptiu, que d’alguna manera honora a qui va dedicada la composició, sobretot pel que fa la segona i la tercera, dedicades al Cristo crucificado i El triunfo de Baco. És composta a pinzellades musicals que potser no segueixen les normes de la melodia convencional, però totes juntes formen el que pretén l’autor: posar música a les imatges. Hi varen destacar Armando Lorente i Susana Pacheco.

La segona part també feia gola. Per una banda, l’ Idil·li de Sigfrid, un obsequi de Richard Wagner a Cosima, la seva segona esposa, pel seu aniversari, i que després passà a formar part del segon capítol de la tercera òpera de la gran tetralogia del compositor. La Simfònica la va interpretar una mica empastada, especialment al principi. Hattori va necessitar molts minuts perquè tot es posàs al seu lloc, amb la inestimable ajuda de la secció de metall. La segona peça de la segona part tampoc no era una mala elecció, com és ara una de les suites d’ El cavaller de la rosa, que Richard Strauss va compondre per estirar l’èxit obtingut amb l’òpera, encara que a mi particularment m’agradi més l’Strauss més tremendista, tot i la gràcia dels valsos que n’integren la part més còmica i la seva manera de ridiculitzar els protagonistes.

stats