28/11/2016

Un admirable conte sobre els homes i la guerra

2 min
Una imatge de Battlefield, de Peter Brook.

Girona / Salt‘Battlefield’ TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA

‘António e Cleópatra’ TEATRE DE SALT

Deu milions de morts. Els cent fills del rei cec caiguts sobre la sorra. Battlefield és la desolació després de la batalla. Battlefield és la possibilitat de la pau, o potser només un temps abans de la propera guerra. Battlefield és la recerca de la veritat i la justícia. Però què és la justícia? Qui és el responsable de la guerra? Yushistira, el fill gran dels Pandavra, ha guanyat la guerra als seus cosins, els Bharata, però no ha conquerit la pau interior. I busca respostes.

El responsable és el destí, li diu el seu avi Bishma (Ery Nzaramba, que interpreta uns deu papers a l’obra). Però aquell li passa la culpa al temps, i aquest a la mort (magnètica mirada la de Carole Karemera), que es queixa de la seva manca de llibertat.

Un espectacle èpic sense èpica

El Mahabharata de Peter Brook estrenat al Festival d’Avinyó fa trenta anys és un monument teatral dolçament clavat a la memòria dels que el van viure. Un espectacle èpic sense èpica, sense grans artificis, que resumia la grandesa de la senzillesa, la profunditat de la simplicitat. Un camí que ha portat el gran mestre anglofrancès a espectacles cada cop més despullats i més directes, més propers a la narrativa oral d’altres temps i altres mons. Battlefield no podia ser, per tant, d’una altra manera. De les nou hores del muntatge de fa tres dècades als setanta minuts en una creació que parla de qüestions humanes a través de relats metafòrics, com el del falcó i el colom, la del cuc que només pensa a sobreviure o el de la mangosta i la riquesa. Històries amb ressonàncies de les epopeies gregues que se succeeixen una rere l’altra amb absoluta naturalitat en un temps en què els anys duren uns minuts. Yushistira seguirà preguntant i a la fi sembla que li donen una resposta a cau d’orella, que es transforma, però, en un solo del tambor de Toshi Tsuchitori. Admirable.

Tiago Rodrigues ha escollit una parella de ballarins per confrontar-se a una de les històries d’amor més conegudes, la d’Antoni i Cleopatra, tenint com a referència la versió cinematogràfica de Joseph L. Mankiewicz, sobretot els extractes de la banda sonora d’Alex North. Sofia Dias i Vítor Roriz no ballen, tot i que sens dubte hi ha un joc de moviment molt acurat. Hi regna la paraula sense emocions. Com si ens llegissin un guió, amb acotacions incloses. A Rodrigues no sembla interessar-li la paraula de Shakespeare gens ni mica. La història d’amor i el text són un pretext per al director, un instrument per establir un joc de pretensions musicals minimalistes que connecten amb referents de la música contemporània de fa anys. L’experiment té alguna idea interessant i el millor és l’espai escènic i els intèrprets en una proposta excessivament reiterativa.

stats