11/02/2017

La colònia alemanya de l’art

3 min
La colònia alemanya de l’art

Aquestes línies són la crònica d’uns fets. D’ençà que es va deixar sentir la crisi econòmica a Espanya i tot just després que la patissin en pròpia pell les classes obreres i la mitjana burgesia, el mercat de l’art que només pot viure de l’excedent econòmic se’n va ressentir enormement. Parl de l’any 2010 en endavant, quan, a més, les institucions públiques varen veure el gran forat que tenien i deixaren d’invertir o rebaixaren estrepitosament les inversions en programacions culturals i, ja que em referesc sobretot al sector de l’art, en la configuració de col·leccions públiques.

Durant els anys que vindrien seguidament, els artistes que podien viure de la venda de la seva obra, i també i especialment les galeries de les Illes, tots confessaven que, si no fos pels alemanys i posteriorment suecs i suïssos, s’haurien de dedicar a una altra cosa que els asseguràs la supervivència. Els col·leccionistes locals o bé havien hagut de deixar de comprar obra o bé, els pocs que podien, exploraven l’art d’indrets llunyans, que fa més modern.

Va passar també, i en són nombrosos els casos, que els qui no només varen haver d’aturar-se de comprar peces d’art, sinó que es varen veure obligats a vendre les que havien adquirit els anys immediatament anteriors, no trobaven comprador ni a preu de patató, i manco entre els mateixos que els havien assegurat que aquelles obres tenien un gran valor. Començaven a entendre allò que es diu en castellà: ‘es de necio confundir valor y precio’.

En tot cas, estàvem en el moment que els estrangers, quasi sempre residents o amb propietats a les Illes, es varen convertir en gairebé els únics clients de les galeries i dels artistes afortunats que encara tenien o tenen clients. Què ha passat després? Jo diria que res que no hagi passat també al sector immobiliari, al de la restauració o fins i tot al sanitari, per exemple. Els alemanys, suecs i suïssos -per esmentar només les tres nacionalitats benestants amb més tendència cap a les Illes (la cosa d’Itàlia amb Formentera és cas a part, perquè no té res o no gaire a veure amb la cultura)- s’adonaren que aquí hi havia, i hi ha, negoci i que, a més, el negoci local vivia hores molt baixes i, per més inri, vivia quasi en exclusiva de les colònies creixents dels compatriotes.

De la mateixa manera que compraven pisos per llogar o tornar a vendre, que adquirien casals per convertir-los en hotels, posaven restaurants, botigues o centres de salut d’estrangers i per a estrangers d’alta gamma, no va passar gaire temps perquè els venedors d’art obrissin parada per a consum propi.

Fa poc em comentaven com s’inflen a vendre les galeries alemanyes pensades per a alemanys i establertes, sobretot, al carrer de Sant Feliu de Palma, a Port Adriano, etcètera, etcètera. Que consti que només em referesc a les galeries pensades i obertes amb la finalitat de vendre, millor dit, de decorar les noves residències dels seus paisans. Amb el desembarcament de botiguers, hotelers, constructors, metges, restauradors i, entre molts altres, botiguers d’art a les Illes, insistesc que sempre per a consum dels propis, es confirma l’assentament i consolidació de la colònia d’Alemanya que fa molts d’anys es deia que es convertiria, sobretot, Mallorca.

La cultura pròpia

Mentrestant, la nostra realitat de l’art lamentablement no millora i, si no fa un gran esforç, dubt molt que ho pugui fer. Les galeries privades, amb poques excepcions, tenen molt poca capacitat per generar exposicions i, sobretot, per garantir el manteniment econòmic dels artistes amb els quals treballen, cosa que es feia fins fa no res. Basta veure quantes galeries mallorquines anaven a la fira d’Arco fa només un parell d’anys i quantes n’hi participaran la setmana que ve. En tot cas, no es tracta de plorar ni crec que ningú estigui disposat a fer-ho.

Arribats a aquest punt, no crec que les polítiques de suport a les arts visuals per a la promoció exterior hagin d’anar ara a subvencionar misèrrims viatges a fora dels artistes i galeristes. Crec que hi ha una urgent necessitat de regeneració interna del sector de l’art, una regeneració des d’aquí mateix que, atès tot el que deia anteriorment, és des d’aquí que també es pot fer promoció exterior. Crec que les institucions farien bé de tornar a fer col·leccions i patrimoni artístic. I, sobretot, crec imprescindible activar les programacions artístiques, perquè és donant a conèixer el que som i el més interessant l’única manera de generar interès.

Postdata

La Fundació Pilar i Joan Miró ja té el que volia. La plaça de conservadora, previ concurs, és per a Patricia Juncosa. Sense comentaris, de moment.

stats