El dia que Haneke va punxar a Canes

Enviat especial a CanesEn una secció oficial del Festival de Canes en què no s’estan deixant veure obres mestres -i escassament pel·lícules rodones-, la presència d’una obra de Michael Haneke assegurava a priori aquella contundència formal que tenen les pel·lícules de l’austríac, l’únic cineasta de la competició oficial que ja ha guanyat la Palma i un dels pocs de la història de Canes que en suma dues. Fins i tot els que no combreguen amb el seu cinema sense alegria, amb el retrat de la crueltat i la mirada quirúrgica sobre les patologies de la societat moderna, reconeixen a contracor el valor de propostes com Funny games, Caché o Amor. Amb mètodes més o menys discutibles, amb més o menys solemnitat, són pel·lícules que impacten i pertorben l’espectador.

Happy end, en canvi, només provoca badalls i indiferència. L’última pel·lícula de Haneke s’acosta de forma el·líptica al tema dels nostres dies, el problema d’Europa, però bàsicament torna al gran motor de la seva obra: l’exploració del mal. Abans que surtin els crèdits ja hem vist com una nena de 12 anys mata el seu hàmster i enverina la mare mentre ho comenta en una aplicació de mòbil a l’estil de Snapchat. Amb la mare a l’hospital, la nena se’n va viure amb el pare (Mathieu Kassovitz), que les va abandonar fa temps i ara viu a la gran casa senyorial de la família amb una nova dona i la resta del clan burgès: un pare amb instints suïcides (Jean-Louis Trintignant), un nebot alcohòlic (Franz Rogowski) i la germana que dirigeix l’empresa de construcció familiar (Isabelle Huppert).

Haneke no intenta comprendre les seves criatures; són només conillets d’índies que serveixen per radiografiar una burgesia sense cap encant. Happy end espia les intimitats de la família: les perversions, els draps bruts, les relacions disfuncionals... Res que no hàgim vist en les seves anteriors pel·lícules però sense idees noves ni dispositius originals. És un Haneke que tira de recursos ja vistos a El vídeo del Benny, Codi desconegut o La pianista, per citar-ne alguns. L’autoreferència arriba a un punt que fins i tot s’estableix una connexió directa entre Happy end i el seu anterior treball, Amor, a través del personatge de Trintignant. L’única novetat són alguns tocs de comèdia soterrada que, en el fons, no li acaben de funcionar. Al final, l’anunciada “pel·lícula sobre els refugiats” de Haneke es queda en res: dues escenes amb presència d’uns d’immigrants que porten tatuades la seva condició de metàfora. Després d’anys de mantenir un estatus cinèfil intocable, Happy end és la primera punxada seriosa de Haneke. I el pitjor és que falla en la seva zona de confort, sense arriscar-se ni experimentar.

La decisió de Colin

El cinema del grec Yorgos Lanthimos també busca pertorbar el seu públic, però té una cosa que a Haneke sempre li faltarà: sentit de l’humor. Després de Llagosta, el director de Canino torna a comptar amb Colin Farrell a The killing of a sacred deer, on l’actor irlandès és un cirurgià que té una relació estranya amb un adolescent, fill d’un pacient que va morir a la sala d’operacions: es veuen de tant en tant, passegen, es fan regals i fins i tot el convida a dinar amb la dona (Nicole Kidman) i els fills. L’atmosfera inquietant del cinema de Lanthimos fa pensar en ves a saber què: ¿són amants? ¿amaguen algun secret? No es tracta de revelar el gir de la pel·lícula, però diguem només que, per culpa del noi, Farrell haurà de prendre la decisió més difícil de la seva vida. Més a prop del cinema de terror que mai però arrossegant encara els seus tics autorals -¿de debò era necessària tanta rigidesa interpretativa en la primera meitat del film?-, Lanthimos firma una mena de versió macabra de La decisió de la Sophie que entusiasmarà la parròquia de Sitges però que a Canes va ser rebuda amb més xiulets que aplaudiments tot i el tàndem formidable format per Farrell i Kidman i la pertorbadora presència del jove Barry Keoghan, la gran revelació del film.

Hong Sang-soo: doblet i col·laboració amb Isabelle Huppert

Potser és l’alta densitat de títols estrenats en pocs mesos ( On the beach at night alone a Berlín, Lo tuyo y tú a l’últim Sant Sebastià i ara dues noves pel·lícules a Canes), però Hong Sang-soo també comença a donar senyals d’esgotament. Tant Claire’s camera -rodada amb Isabelle Huppert fa exactament un any- com The day after, que participa en la competició oficial, exploren la naturalesa volàtil de l’amor amb referències al cinema poètic del coreà, però tot i que no hi falten moments màgics i la lluminosa presència de Kim Min-he, la nova musa del director, l’epifania cinèfila no acaba de concretar-se.