El doctor Flotats ja és al 'tableau d’honneur'

BellaterraJosep Maria Flotats i Picas (Barcelona, 1939) ha sigut investit aquest dimarts doctor 'honoris causa' per la Universitat Autònoma de Barcelona, i el seu discurs d’acceptació ha constituït una memorable representació, una exhibició de gestualitat, retòrica i oratòria, d’acord amb allò que Flotats ha proclamat sempre: “Els actors no som persones especials, però som animals molt fràgils, perquè treballem amb els sentiments, i hem de seduir per una presència, per una manera de parlar”.

I certament, si alguna cosa ha aconseguit Flotats, amb la medalla de la UAB que li havia penjat del coll la rectora Margarita Arboix, és seduir una platea de professors, col·legues i amics que l'han escoltat embadalits com declamava la seva història. “La meva primera esgarrifança artística la vaig tenir als cinc anys, al pati de l’escola, amb els adults onejant una bandera, celebrant que s’havia acabat la guerra tot cantant 'La marsellesa'. Aquell va ser el meu primer record viscut conscient”. Flotats ha atribuït a successives intervencions de la providència allò que els milers d’espectadors que l’han ovacionat durant dècades atribuirien més aviat al geni del seu talent i la força de la seva voluntat: “Sempre he tingut la sensació que tot m’ha estat regalat, concedit. Jo he provat de no desmerèixer, amb la intenció de servir l’art, d’elevar el llistó”. Providència, potser; vocació, segur. De ben jove, Flotats va estar mesos i mesos anant cada dia a l’Institut Francès de Barcelona a demanar una beca per estudiar art dramàtic a França. L'hi van concedir per esgotament i l'hi van renovar per astorament: aquell jove brillava amb llum tan pròpia que en un tancar i obrir d’ulls es va trobar acceptant el paper d’Edgar d''El rei Lear', amb el qual va entrar al teatre de París per la porta gran, i rebent la ciutadania francesa.

Flotats ha explicat que “la fe del teatre se’m va revelar al Palau dels Papes d’Avinyó, un juliol de festival”. Que hi ha una eloqüent diferència semàntica i cultural entre “galliner”, que és com en diem aquí de les fileres de dalt de tot de l’amfiteatre, i com en diuen en francès: “Paradis”. El discurs del doctorant Flotats ha sigut una delicada i agraïda exaltació de la llengua i la cultura francesa. I ha deixat el millor per al final. Flotats s'ha tret aquest dimarts una espina que duia clavada des dels 9 anys, quan es va enfilar tot segur d’ell mateix a la tarima de la classe de les escoles franceses, a la Gran Via de Barcelona, per recitar el poema 'Le Cor', d’Alfred de Vigny. Per al seu horror, en sentir-lo, la resta de la classe va esclafir a riure i la mestra li va posar un zero, fets que li van costar una setmana de disgust. Aquest dimarts, Flotats ha tornat recitar aquell poema, però aquest cop, 69 anys més tard, ha rebut una ovació que ha recollit ufanós, tot donant gràcies a la UAB per haver-lo posat, per fi, al “tableau d’honneur”. Ah, els actors, animals fràgils.

La professora del departament de Filologia Francesa Roser Gauchola ha actuat de padrina, i en una fonamentada exposició de motius, ha conclòs que Josep Maria Flotats “ens va portar Europa a casa, quan per a nosaltres Europa era França”. Entre els assistents hi havia Jordi Savall, Lluís Pasqual, Juanjo Puigcorbé, Lloll Bertran, Àlex Casanovas i Pep Planas.