Enviat especial a berlínAhir no va ser un gran dia per als enamorats a la Berlinale. Les tres pel·lícules que es van projectar a la competició estan protagonitzades per parelles torturades, les tres perdudes en diferents laberints de desamor i incomunicació.
La proposta més interessant de les tres és sens dubte Come rain, come shine , del coreà Lee Yoon-ki, que ja havia participat altres anys en la secció paral·lela Panorama, però que aquest any ha ascendit a la secció oficial del festival. I no és d'estranyar, el seu últim film és un drama subtil i contingut protagonitzat per una parella que ja no està enamorada -tot i que encara s'estima- i que parla de la dificultat i el dolor de dir-se adéu. Excepte el pròleg, tota l'acció succeeix durant l'últim dia que els dos personatges passen plegats, recollint objectes, preparant el seu últim sopar i consumint els últims moments d'una relació que ningú desitja que acabi però que ja no pot continuar. El director s'apropa als personatges a través dels seus silencis i de converses que no s'acaben, i dibuixa un retrat interior de tots dos mai explicitat però sempre eloqüent, que punteja insistentment una pluja que no para de caure a l'exterior... però que, com suggereix el títol ( Ara plou, ara fa sol , traducció aproximada), algun dia s'escamparà. La pel·lícula la protagonitzen l'actriu Lim Son-jung i l'actor Hyun Bin, tots dos molt populars a Corea del Sud, sobretot ell.
A Alemanya, desenterrar fantasmes del passat és gairebé un esport nacional. Per no repetir-se sempre amb el nazisme, els últims anys s'ha posat de moda en el cinema parlar del terrorisme d'extrema esquerra que durant els anys 70 va protagonitzar la Baader Meinhof. Si el 2008 R.A.F. Facció de l'exèrcit roig , d'Uli Edel, explicava en detall la història i les accions principals del grup terrorista, ahir a la Berlinale es va presentar If not us, who , d'Andres Veiel, que s'aproxima als orígens del grup a través de la conflictiva relació entre els activistes Bernward Vesper i Gudrun Ensslin. La pel·lícula tracta temes interessants com la relació dels alemanys amb la literatura del període nazi i l'emergència de l'odi contra els Estats Units en l'activisme polític d'esquerres, però el timó de la història el porta la parella, en el fons uns desgraciats, víctimes de les contradiccions de l'Alemanya de postguerra que es van acabar suïcidant.
Melodrama amb rerefons polític
La tercera parella (o similar) amb problemes de la jornada a la Berlinale va ser la d' Odem , un drama psicològic de Jonathan Sagall sobre dues dones palestines amb una estreta relació en què es barreja l'amistat i el desig i sobre la qual pesa un fet dramàtic que va succeir durant la seva adolescència a Ramal·lah. En resum, melodrama i rerefons polític, un recepta molt del gust dels programadors d'aquest festival però que, sense el condiment del talent cinematogràfic, esdevé un plat insípid.
Esperem que avui tinguem més sort amb els dos films que clausuren la competició: The forgiveness of blood , de Joshua Marston, i Unknown , la nova pel·lícula del català establert a Hollywood Jaume Collet-Serra.
