MÚSICA
Misc 28/11/2016

Un homenatge als mànagers de la Nova Cançó

Lluís Llach lliura el premi ARC a Núria Batalla i Joan Molas, els seus representants durant més de vint anys

i
Xavier Cervantes
4 min
Un homenatge als mànagers de la Nova Cançó

Barcelona“Passàvem per allà”, diu Núria Batalla, com si l’aventura que va engegar amb Joan Molas l’any 1967 no tingués més importància. I sí que en va tenir. Aquesta nit Lluís Llach els lliurarà el premi ARC a la trajectòria, un guardó que reconeix la seva feina com a mànagers al servei d’artistes com Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Marina Rossell, Ramon Muntaner i el mateix Llach. De fet, Núria Batalla (Terrassa, 1943) i Joan Molas (Reus, 1943) van ser uns pioners que pràcticament van haver d’inventar una manera de relacionar-se tant amb els artistes com amb el teixit cultural del país justament quan la Nova Cançó aixoplugada pels Setze Jutges albirava un canvi. L’èxit de Joan Manuel Serrat i l’aparició dels tres últims jutges, Bonet, Rafael Subirachs i Llach, va marcar un punt d’inflexió: efectivament, Batalla i Molas passaven per allà quan no tenien ni 25 anys.

“En aquella època els artistes actuaven de tant en tant. El que calia era una empresa que es dediqués a muntar concerts, i nosaltres ens hi vam posar”, recorda Molas. Això és el que van fer fins al 30 de desembre del 1990, quan el món que havien contribuït a construir ja no era el mateix. Tanmateix, durant més de vint anys van treballar amb una dotzena d’artistes, inclosos Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, la Companyia Elèctrica Dharma i Miquel Cors, i la seva manera de fer va ser fonamental per al desenvolupament de la professió de mànager a Catalunya, que és justament el que avui premia l’Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya.

“Ens ho vam haver d’inventar tot. En aquest país hi havia una infraestructura no utilitzada de teatres municipals, casinos i ateneus, però no hi havia cap circuit ni organitzadors de concerts -explica Molas-. Nosaltres anàvem als llocs i demanàvem si podíem organitzar-hi un concert”. “Ens encarregàvem de tot -afegeix Batalla-. Al principi portàvem els altaveus i tot, perquè abans els artistes actuaven amb el que trobàvem a cada lloc, i sovint els altaveus eren els de l’església. Però va ser un moment d’explosió, i trobaves gent molt jove amb ganes de fer coses. Va ser fantàstic”.

Activisme cultural

Ni Molas ni Batalla tenien experiència com a mànagers, però sí que coneixien de primera mà l’ambient de la cançó i els movia l’activisme cultural. “Jo ja era independentista”, diu Molas. “Encara que en aquella època no se’n deia així”, precisa Batalla. Ella treballava a la llibreria l’Àmfora de Terrassa quan el 1965 Martí Llauradó la va convèncer per fer-se càrrec de les botigues de la Cova de Drac, a Barcelona. Aquell mateix any, Molas havia entrat a treballar a la discogràfica Concèntric d’Ermengol Passola, portant “l’administració i les qüestions comercials”. Només tenia 22 anys.

Tots dos van acabar coincidint a Concèntric, i la joventut i les ganes els van dur a muntar-s’ho pel seu compte el 1967 per organitzar un concert al Palau de la Música amb Subirachs, Bonet i Llach. “Jo pensava que a Concèntric s’equivocaven. Només feien discos i deixaven que els artistes s’espavilessin. Nosaltres, en canvi, pensàvem que calia muntar concerts i que els discos no eren tan importants i que qualsevol discogràfica multinacional podia ser bona”, explica Molas, que tanmateix reconeix un error: “Ara hauria muntat una discogràfica, perquè el país ho necessitava”. Un cop van decidir tirar endavant com a mànagers, van pactar els números: després de descomptar les despeses i els impostos, l’artista s’enduia el 75% i ells el 25%. Així van funcionar amb Llach, l’artista amb qui van treballar fins i tot quan l’autor de L’estaca tenia prohibit tocar al país. Van fer feina a França, Itàlia i Alemanya mentre seguien acompanyant l’expansió de la Nova Cançó a casa, “en un ambient de col·laboració, molt de país”, recorda Molas. Són anys de militància, de fer costat a les mobilitzacions obreres, quan la cultura era una eina més de l’activisme polític.

A partir del 1977, la cosa canvia. “Els partits polítics van agafar molta importància i molts dels que havien organitzat concerts amb nosaltres de sobte eren regidors de Cultura”, diu Molas. Comencen els concerts gratuïts i els caixets fixos. “Nosaltres volíem que les entrades fossin barates, i estàvem en contra de la gratuïtat”, assegura Batalla. El model dels percentatges basats en la col·laboració queda arraconat, i ells no s’hi senten a gust. Tampoc va ser fàcil als anys 80. “Els governs de Jordi Pujol van ser bastant nefastos, perquè el que ell no controlava no li interessava, i a la Cançó tots eren esquerranosos. I per als socialistes, tot el que sonava català era espardenyeta, era Pujol”, explica Molas. La pinça sociovergent va consolidar una hegemonia cultural en què la Cançó se suposava que no interessava a ningú. “La premsa, que el 1977-78 havia sigut molt oberta, prodemocràtica i antifranquista, als 80 es va convertir en molt partidista. Però estaven d’acord que la Cançó no servia”, diu Molas. “Però teníem més concerts que mai! La Maria del Mar Bonet, per exemple, tocava tres setmanes a la plaça del Rei omplint cada dia”, recorda Batalla.

Com diu Batalla, “una mica com a resposta” a aquella hegemonia excloent, es va organitzar el concert de Lluís Llach al Camp Nou el 6 de juliol del 1985. “Vam poder organitzar-lo gràcies a la implicació de persones com Joan-Carles Doval i a molta gent que va col·laborar d’una manera magnífica. Miquel Sellarès es va encarregar de la seguretat coordinant voluntaris. De fet, el servei d’ordre era Catalunya, fans que es passaven el concert mirant l’escenari”, recorda Batalla amb un somriure.

A finals del 1990, van deixar córrer la feina com a mànagers. Després d’un any sabàtic, l’amistat amb Eliseu Climent els va dur a ocupar-se de la part comercial d’ El Temps, durant sis anys. “I després ens vam retirar”, explica Molas.

stats