ARTS ESCÈNIQUES
Misc 20/11/2016

Els paisatges inesperats que amaga el Temporada Alta

Flamenc en una església romànica, teatre d’objectes en una fusteria i el Gènesi amb ninots en miniatura

i
Laura Serra
3 min
Rocío Molina ha estrenat al Temporada Alta Caída del cielo, que després portarà al Mercat.

Girona / SaltLa funció tindrà lloc en un espai secret, així que ens guien en corrua fins a les escales de la pujada de Sant Domènec. Durant l’intensiu cap de setmana dedicat a la creació contemporània, en què un centenar de programadors visiten el Temporada Alta, els experiments són benvinguts. Entrem en un portal desconegut. Apilonats en grades de fusta, descobrim la història d’un lloc extraordinàriament mundà i d’una persona fabulosament senzilla en un documental teatral explicat amb objectes, diapositives, retalls, esbossos, fotografies i mobles. Durant tres mesos l’agència de detectius El Solar ha estat investigant al Barri Vell de Girona. Aquest Método 3 del teatre ha recopilat desenes de proves singulars -una caixa d’eines, postals d’època, una tauleta de nit, claus abandonades...- per configurar Primer álbum, un retall de vida vibrant i entranyable que explica un lloc, una gent, un temps i la seva inevitable transformació.

Perdoneu per l’espòiler: l’objecte de la investigació és l’últim fuster del barri, Armand Lladó, i el seu taller, que es troba en un dels racons més bonics de la ciutat malgrat que mai aparegui a les fotografies. El Solar aconsegueix treure poesia d’aquest espai -si fins i tot són fascinats les partícules de fusta dansant a l’aire!- i converteix un home convencional en un testimoni de la història i en protagonista d’un relat emotiu carregat de veritat. Pot semblar estrany que aquest muntatge, que no té sentit enlloc més que aquí, es programi durant la Trobada de Programadors, però el que proposa El Solar és reproduir la investigació allà on els contractin. Seria una petita perla per a qualsevol festival.

Com la instal·lació dels CaboSanRoque a la Casa de Cultura. Això no és teatre, tot i que som en un festival de teatre. És un paisatge sonor, objectual, musical i escultòric que s’inspira en la prosa de Joan Brossa. L’obra defuig les imatges més conegudes del poeta i obre nous horitzons, una dificultat afegida per desxifrar-ne tots els plans: màquines que escriuen, copes que sonen, gots que bullen, muntanyes que s’inflen; Brossa explicant la seva experiència a la batalla del Segre... No em va fer Joan Brossa és un misteriós paisatge per perdre’s. El nou director dels Teatros del Canal, Àlex Rigola, ja s’hi ha fixat, i també hi ha passat la nova directora del Teatro Español, Carme Portaceli. La nòmina de programadors que ha vingut és llarga (Grec, Mercat, La Seca, FiraTàrrega...). En cinc anys, aquesta trobada s’ha fet imprescindible per veure muntatges que trenquen amb el teatre de text. I la cirereta de Les benignes, de Guy Cassiers, ahir a la nit, era un reclam afegir, esclar.

Flamenc i immigració

Dos dels espectacles més esperats eren directament dansa, flamenc. El Solo d’Israel Galván al monestir de Sant Pere de Galligants feia retrunyir l’esperit, com una calamarsada. La seva força rítmica s’escampava per absis i naus, tan austeres com el mateix espectacle, sense música, sense additius, només amb aquesta força revolucionària i precisa que és Galván. El muntatge de Rocío Molina, en canvi, era tota una altra cosa. Caída del cielo viatja del cel a la terra, del blanc immaculat al fang. És un compendi d’escenes plàstiques en què la bailaora fa una exhibició de força, de bellesa, de poderío femení, de sexualitat. És un flamenc rocker, tan aviat dramàtic com còmic, poètic i animal, entre el twerking i el zapateao, a vegades kitsch, d’altres corprenedor. Rocío Molina s’hi entrega i s’endú el públic, malgrat tot.

Agrupación Señor Serrano ens porta a un altre paisatge: a Melilla, amb la tanca i aquell camp de golf adossat. A Birdie exploten tots els recursos del seu teatre audiovisual d’objectes i ninots en miniatura. L’obra il·lustra l’evolució des del Gènesi fins als murs, i ens permet sobrevolar -literalment- el drama dels refugiats com si fóssim falciots i els immigrants, Els ocells de Hitchcock. Un muntatge pertinent, crític, atractiu, intel·ligent i optimista: tots tenim dret a volar.

stats