Teatro Real.- Impressionant la posada en escena que Àlex Ollé ha inventat per a El holandés errante de Richard Wagner, que es representa al coliseu madrileny. Inoblidable, espectacular. Tant, que es podrien esgotar els adjectius laudatoris i potser faríem curt. Hauria agradat el muntatge escènic a Richard Wagner? Potser sí, però no quan la va escriure, ja que denigrava tota “la pompa operística” per donar preponderància a la “senzilla acció dramàtica entre els protagonistes”, com ho especifica a les seves memòries. Val a dir que poc després la posada en escena també formava part important de les seves òperes, però no tant com perquè la resta quedàs completament relegada a un segon terme. Si ja és complicat cantar Wagner, posar-hi dificultats físiques no hi ajuda gens. Per exemple, baixar una escala de trenta metres d’altura i quaranta-cinc graus d’inclinació cantant no és senzill. Caminar cantant per damunt d’una superfície inflada i bonyarruda, tampoc. Si els cantants s’han de posar a peu de fossat per poder fer-ho amb condicions resta dramatúrgia, la que volia emfatitzar el compositor, i es perd bona part de la raó de ser de la història. Tot i així s’ho paga, perquè seria un menyspreu injust als protagonistes, començant per un més que correcte Samuel Youn, que havia substituït Evgeny Nikitin en el paper d’holandès, o el Daland de Kwangchul Youn, una mica pla, poc dibuixades les seves característiques més enllà del text; o sobretot no valorar la Senta d’Ingela Brimberg, sens dubte superior, mentre que a qui millor interpretà el seu personatge, Nikolai Schkoff, com a Eric, li mancà volum, fins al punt de quedar inaudible al Verloren, Ach, verloren final.
El primer Wagner de Pablo Heras-Casado va sonar intens, com no pot ser d’altra manera, al límit amb la interferència, sense perdre matisos i aconseguint una molt descriptiva interpretació de la variada obertura, que d’alguna manera marcà el tarannà de la resta de la funció. De fet, si es pogués valorar cada cosa per separat, tan sols podríem trobar per sota del notable la part interpretativa, que és important, perquè és la que fa que tot cobri sentit, que la història i els personatges traspassin la quarta paret. Per tant, que la parafernàlia els fagociti de tal manera desllueix un conjunt que tenia moltes possibilitats d’assolir el tan desitjat Gesamkunstwerk. Quasi; llàstima, per poc.
Teatro Valle-Inclán.- D’alguna manera em va passar el mateix amb La cocina, d’Arnold Wesker, en versió i direcció de Sergio Peris-Mencheta, que llueix el cartell d’entrades exhaurides en totes les funcions, i els actors sense cobrar-ne ni una. Ho va dir el director micròfon en mà tot just acabar la funció. Havia sortit a la premsa el mateix dia. La versió oficial era que no s’havien pogut processar les nòmines. Qui no havia pogut processar les nòmines d’aquest mes segur que havia pogut processar la seva i la del seu cap. De la nostra cultura, ja en parlaré quan ho faci de la Novena de la Simfònica.
La cocina s’ha convertit en el boom de la temporada madrilenya. Vint-i-sis actors en escena. Impressionant. Una cuina a ple rendiment, uns actors fantàstics i uns personatges cadascun amb els seus problemes personals i laborals, moltes viandes per cuinar. Un ritme frenètic; gairebé tots i cadascun dels protagonistes tenen un moment de glòria en la presentació de la seva petita tragèdia. Però dues hores i mitja tan sols donen per a això, perquè ens facin saber que tots tenen la seva història; però, i després? Un altre cop el paper llueix més que el caramel.
