25/03/2017

Uns pugen i els altres han caigut

4 min
Uns pugen i els altres han caigut

Sabem que les polítiques culturals no són la cultura ni, en massa casos, res que se li assembli. Però el poder que tenen els responsables culturals per manejar segons quins fils de la cultura és cosa que no es pot obviar i se’ns està demostrant any rere any, legislatura rere legislatura, que un maneig desequilibrat du conseqüències de desequilibri.

Només que comparem la legislatura passada i la present tenim una radiografia bastant aproximada de fins a quin punt influeixen les polítiques culturals en l’esdevenir de la cultura i, fins i tot, en les seves possibilitats d’expressió, cosa que també redunda en certa mesura en la seva capacitat de creació, almenys d’estímul per a la creació. En certa mesura, hi insistesc. Situats en la legislatura de José Ramón Bauzá, quan la cultura es trobava en mans d’Antoni Vera -el tema de les successives conselleres va ser menys que nul-, les arts plàstiques eren la nina dels ulls del Govern. No només del Govern, també de l’Ajuntament de Palma i, segurament en menor mesura, de tots els consells insulars. Potser perquè les exposicions i els esdeveniments artístics llueixen molt, potser perquè donant-los suport en detriment de la resta no es contribueix, o no gaire, a la salut de la llengua de les Illes, cosa que s’ha de pensar que en la seva creuada anticatalà també tenia importància.

El fet és que la de 2011-2015 va ser la legislatura de les arts plàstiques o visuals, mentre que els altres sectors de la cultura, especialment la literatura i el teatre -una altra vegada topam amb la llengua-, ploraven i amb motius. Per la seva banda, l’art de les Illes, al marge que les polítiques respecte d’aquest art no és que fossin per prendre’n model ni molt manco, anava esquivant la crisi, no en termes de mercat perquè la inestabilitat econòmica colpejava fort, però sí almenys en un cert suport institucional. Els escassos pressuposts que tenien les institucions per a la cultura anaven en una proporció molt elevada cap al sector artístic. Mentre se succeïen les Nit de l’Art, els Palma Brunch o els Palma Photo, la Simfònica tocava al carrer perquè no tenia ni per pagar els sous, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana havia de contraprogramar i plantejar-se si podia continuar celebrant els Premis Cavall Verd, que avui tenen el seu dia i nit a Manacor en homenatge a Guillem d’Efak, i el teatre es veia relegat a poc més que una barra de bar.

La realitat s’ha capgirat i es va veure, i així ho advertírem, gairebé des de començaments d’aquesta legislatura. A més a més, com que els mals vicis s’encomanen, sembla que les principals administracions públiques estiren o amollen més o manco els mateixos fils. Mentre la literatura i el teatre, sobretot, són ara els titelles que es volen treure a ballar, i quan dic titelles no ho dic en el sentit que es moguin al so de les polítiques culturals, sinó com a manera d’escenificar un teatret que es es pot dirigir pel que fa als preferits per sortir a escena i els que resten a un paper d’actors molt secundaris, de les arts visuals només ballen els del còmic, que estan més contents que unes castanyetes perquè se’ls fa una merescuda promoció exterior.

Ni les sales d’exposicions públiques ni tampoc les galeries d’art privades tenen el més mínim paper per als titellaires de la política. Ja no hi ha Palma Photo, cosa que és una vertadera llàstima perquè la fotografia ha guanyat per mèrits propis una posició assentada en el món de l’art. I el Palma Brunch, que se celebra avui mateix i al qual desitj un matí ple d’interès i alegries, sense saber-ne els resultats va de rota batuda pel que fa a la participació i la programació. I a una, que no em semblava gens bé que el teatre fos només de barra i que vaig aixecar la veu tant com vaig poder per tal de demanar suport a la literatura en català de les Illes, aquests favoritismes actuals, per no parlar d’una certa malvolença cap al sector artístic, em semblen igualment denunciables.

Amic i amat

Potser sigui la darrera de les iniciatives del ja finiquitat Any Llull, i bé està si és aquesta la que posa el punt final. L’editorial Barcino, amb tot el suport de la Fundació Carulla, acaba de publicar el Llibre d’amic i amat, versionat en català actual per Sebastià Alzamora. Tinc el llibre de Ramon Llull a les mans i coincidesc amb el que escriu Alzamora al pròleg: “Fa il·lusió pensar que al mateix Ramon Llull no li desplauria una proposta d’aquest tipus” i ho diu perquè el beat va estar “preocupat sempre per fer-se entenedor per al màxim nombre possible de lectors”. Llegiu-lo i trobareu paraules tan sàvies i belles com aquestes: “Preguntaren a l’amic què feia néixer l’amor, i què el feia viure i què el feia morir. Respongué l’amic que l’amor naixia del record i vivia de la intel·ligència i moria per l’oblit”.

stats