TEATRE Anàlisi
Cultura 13/03/2011

La puta vida que els ha tocat viure

Santi Fondevila Nadal
3 min
Els personatges d'Alícia Pérez i una envellida Anna Lizaran -impecables totes dues- acaben reconeixent-se com dues víctimes d'una vida que no van escollir.

El teatre de Josep Maria Benet i Jornet es nodreix tot sovint de les inquietuds que, reals o imaginades, travessen la seva vida, ja sigui en el passat o en el present. Dues dones que ballen arriba tres anys després de Soterrani (2008), un magnífic exercici d'estil amb sorpresa en què Benet i Jornet explorava, com altres vegades, l'afició inconfessable, el costat fosc de dos homes. Amb el nou text que estrena el Teatre Lliure a la seva seu de Gràcia, Benet i Jornet es manté en el context de la peça íntima en un únic espai i se serveix de dues dones molt diferents en edat i experiència vital però amb un desencís comú i una mateixa expectativa.

Després del poderós personatge d' Agost , que fins fa unes setmanes representava a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, la nostra gran actriu, Anna Lizaran, es fica ara a la pell d'una dona vella, confinada en un pis vell de la ronda de Sant Antoni o el carrer Manso, tant se val. Una senyora que mai ha estat "la noia de la pel·lícula" i en la qual podem veure tantes altres senyores que viuen darrere les cortines de pisos de l'Eixample menys noble. Una dona que viu l'últim tram de la seva vida entre la solitud i els records que li porta una col·lecció de tebeos. Al petit i desgastat món d'aquesta senyora entra un altra dona llogada pel seu fill i la seva filla per netejar-li el pis i cuidar-la dos cops per setmana. Una dona de mitjana edat, amb estudis, que amaga una cosa terrible. Benet i Jornet ens transporta a una situació de gran realisme i planteja, com ja va fer a Soterrani i a L'habitació del nen (2003) de fa uns anys, un enigma.

Potser al tram inicial, en què les dones es relacionen amb ben poca amabilitat, el joc d'estira-i-arronses és un xic reiteratiu, però un cop superat l'impàs inicial, quan la dona jove decideix finalment explicar alguna cosa de la seva vida, fins i tot el gran drama que l'ha marcat, l'obra planteja un magnífic enfrontament entre dues grans actrius que saben mirar-se als ulls quan parlen. La seva relació al llarg d'unes setmanes va descobrint les empremtes que la vida ha deixat en aquests personatges que, a la fi, hauran de prendre una decisió per alliberar-se del tot. Hi ha al text un certa tendresa cap aquestes dones, però també una mirada aspra sobre la insatisfacció i el trencament de qualsevol somni. "Puta vida, vaja, puta vida. El món se'l va inventar un dimoni", diu el personatge de Lizaran, resumint la negror de l'obra. Però és una putada on hi ha un cert humor, gairebé negre si es vol, però humor a la fi , que actua com a desengreixant del patiment interior, de la buidor de la vida.

Xavier Albertí li té agafada l'ànima a Benet i Jornet i, com ja va aconseguir amb la citada Soterrani , condueix les escenes pel camí d'una contenció interpretativa que remarca la naturalitat dels derrotats, el punt tràgic del drama humà de les protagonistes, i en què consegüentment no hi ha gairebé ni un crit. Tot plegat amb una exquisida escenografia igualment realista de Llorenç Corbella. Les actrius van ser molt aplaudides el dia de l'estrena. I certament ho mereixien. Aquest és un teatre subtil en què, si no hi ha la veritat, no queda res. Dues dones que ballen no és una obra que remogui consciències, ni descobreix res de l'altre món, però estem segurs que tindrà, i ho mereix, el favor del públic.

stats