L'ESCANDALL
Cultura 08/01/2017

El rumb

Núria Espert és la gran vella dama del teatre i sempre tindrà l’aplaudiment tendre i emocionat del públic fidel

i
J. A. Mendiola
3 min
Gran elenc d’actors de l’obra Incendios de Wadji Mouawad.

Si en els darrers anys hi ha hagut el naixement d’una estrella teatral, aquest ha estat el de Wadji Mouawad, autor libanès de naixement i canadenc d’adopció que ha disparat la seva cotització de tal manera que les seves obres es representen per mig món i les seves conferències sobre teatre són poc menys que un esdeveniment. Precisament la primera obra de Mouawad que vaig poder veure va ser Incendis al Romea, de la mà d’Oriol Broggi, versió que posteriorment visità el Teatre de Manacor. Era la segona obra de la tetralogia La sang de les promeses. L’any següent el mateix Romea estrenà Litoral, la primera de la nissaga, dirigida per Raimon Molins, i un any després, un altre cop Oriol Broggi, aquest cop a la Biblioteca, aixeca Cels. L’obra va néixer després de la conversa de l’autor amb una dona al Líban que havia estat tancada deu anys devora la cel·la on torturaven els presos, i per no sentir els crits de dolor cantava tan fort com podia. D’aquí que la coneguessin com ‘la dona que canta’.

Si no protagonista absoluta d’ Incendios, el personatge de Nawal Marwan és la raó de ser, el fil conductor de la història, ja sigui de jove, de vella o el·lípticament. S’inicia amb l’obertura del seu testament davant els seus fills bessons, fet que serveix a Mouawad per contar, amb un flashback continuat, els horrors de la guerra com a teló de fons i la condició humana en primer pla, la tragèdia d’una família en la qual res no és el que sembla, en la qual tot sempre és molt pitjor. Incendios està farcida de frases que sempre van més enllà de la paraula i que fan que la tensió augmenti a mesura que transcorren les diferents circumstàncies que conformen l’entremaliada i brutal història, resolta de manera implacable i impecable amb l’aparició d’un estri tan senzill com és ara un nas de pallasso.

Mario Gas, que quan era director del Teatro Español havia programat Incendios, dirigida pel mateix Wadji Mouawad, juga amb habilitat amb l’espai i els temps en què transcorren les diferents situacions, amb l’ajuda d’una impecable escenografia signada per Carlo Fillion, amb tot un seguit d’imatges que es van projectant a la trinxa central de l’escenari, algunes una mica subratllades, però en qualsevol cas d’una eficàcia indubtable i una estètica impecable. El mateix podríem dir de la tria de la música, fins a arribar a la versió de Mother, de John Lennon, o Roxanne, d’Sting, que li toca interpretar a Germán Torres -substitut d’Edu Soto en el repartiment madrileny-, que no sé si qualificar de ridícules o patètiques, però en qualsevol cas gens adients a l’atmosfera de la narració. Cada cop que surt, faci el que faci, t’envaeix una considerable sensació de vergonya aliena, i això que és un personatge cabdal en la resolució. És el personatge. Però no tan sols això. En la direcció d’actors, perquè vull suposar que és determinació de Mario Gas, un no acaba d’entendre la manca de matisos, l’absència de pauses, que tot sigui com una lliçó apresa d’una tirada, fet que resta credibilitat a totes les situacions i a tots els personatges, i que fa que bona part del dramatisme, per no dir tot, se’n vagi en orris. Ja des del principi, amb l’aparició de Ramón Barea en funcions de notari, la sensació era que la cosa no rutllava. En alguns moments semblava que contemplàvem un sainet dels Álvarez Quintero, versió tràgica. No va ser l’únic ni amb l’únic personatge, fins al punt que alguna gent del públic en uns moments determinats va riure sense que aquesta fos la intenció.

Núria Espert... Núria Espert és la gran vella dama del teatre i sempre tindrà l’aplaudiment tendre i emocionat del públic fidel, disposat a retre-li tots els homenatges que facin falta. Una autèntica llàstima, a teatre ple.

P.S.- El teatre Principal, vaixell insígnia, “agent dinamitzador del teixit cultural de la nostra illa”, continua la seva singladura amb un rumb que potser no sigui el que es pretenia. Ah!, que no hi havia cap rumb traçat. Perdó.

stats