La sàtira literària britànica: Una tradició viva i en forma

Barcelona“Odio aquests humoristes de merda de classe mitjana, progressistes i d’esquerres, i tu hauries de fer el mateix. Em sembla essencial que siguin esborrats de la capa de la terra perquè, en cas contrari, mai tindrem prou energia per derrocar la nostra casta política podrida, corrupta i destructora d’ànimes”.

Així s’expressa l’assassí d’humoristes d’ El número 11 (Anagrama), la nova novel·la de Jonathan Coe. L’inspector d’Scotland Yard Nathan Pilbeam persegueix el criminal durant la gala d’entrega del premi Winshaw, el guardó més metareferencial del panorama britànic: distingeix quin ha sigut el millor premi concedit durant aquell any, primer al Regne Unit, més endavant a nivell mundial, amb la voluntat de ser “autènticament global”. Entre els més de 700 convidats a la gala hi ha personalitats tan controvertides com l’escriptor Michel Houellebecq i l’artista Tracey Emin, coneguda per les seves obres de caire autobiogràfic, com ara Everyone I have ever slept with, on anotava dins d’una tenda els 102 noms de tothom amb qui havia compartit llit entre el 1963 i el 1995: família, amics, amants i fins i tot dos avortaments. La prosa de Coe, sempre enverinada, descriu amb malícia el sopar d’entrega dels premis Winshaw, que li serveix per denunciar l’obscenitat del luxe capitalista a través de detalls com el del menú: del centre de cadascuna de les taules del menjador improvisat en surt el cap d’un cambrer jove que declama els plats. “No tinguin cap llàstima per mi, si us plau -diu un d’ells-. Aquesta feina està molt ben pagada i m’emportaré una bossa plena de menjar a casa”.

El número 11 ofereix un retrat desolador i hilarant de l’Anglaterra contemporània, en la línia d’una tradició frondosa que han contribuït a fer créixer autors com Jonathan Swift, Lewis Carroll, Evelyn Waugh, Nancy Mitford, George Orwell, Stella Gibbons, Tom Sharpe, Anthony Burgess i Martin Amis. Al llibre hi ha una cantant, Val Doubleday, que intenta recuperar la popularitat participant en un grotesc reality show a la selva australiana. També una immigrant romanesa, la Livia, que es dedica a passejar gossos dels veïns benestants del barri de Chelsea fins que li proposen fer de tutora d’un nen ric i consentit que ha d’aprendre a comportar-se com un vulgar noi de classe mitjana. Hi ha, també, la Josephine, filla d’un magnat de la premsa que es dedica a escriure columnes retrògrades: canvia els atacs contra “una lesbiana negra que viu dels subsidis” per les invectives a una britànica que porta nicab per poder carregar contra la “comunitat musulmana”, lamentant “la seva incapacitat per condemnar les atrocitats terroristes i acusant l’esquerra de donar suport econòmicament als imams radicals”. Coe és un novel·lista que dispara sense silenciador.

Pertorbar i incomodar

“La meva intenció a l’hora d’escriure El número 11 era pertorbar i incomodar els lectors -comenta el novel·lista-. Reprèn alguns dels personatges secundaris de ¡Menudo reparto! [1994] per dos motius: sempre m’ha agradat rescatar elements d’un món ficcional en un altre, i en aquest cas volia interconnectar l’aproximació a l’Anglaterra de l’era Thatcher i la dels últims cinc o sis anys”. Els personatges de la novel·la es mouen en un entorn marcat per la crisi econòmica, social i política que es va expandir a partir de la fallida de Lehman Brothers l’any 2008. “Parlo d’aquesta última dècada d’una manera molt postmoderna i fragmentària i posant-me contra les cordes -reconeix-. No és un llibre amb una tesi clara. Un dels objectius era mostrar les contradiccions en què ens movem tots”.

La simpatia de Coe pels laboristes no és cap secret, però aquí també reben: no hi ha ningú lliure de pecat. “Soc un escriptor addicte a l’humor, i l’única vegada que he sigut capaç de distanciar-me’n va ser a El círculo cerrado [2007] -recorda-. Quan en rellegeixo fragments em sorprèn haver-la escrit. El número 11 és la meva onzena novel·la i és una sàtira sobre el present. Mentre escrivia em preguntava quina funció pot tenir l’humor en una societat en què la situació política és tan trista i alarmant. Realment ens ajuda a entendre millor el món on vivim, o és una opció simplement absurda? Aquesta és una de les preguntes que, ara per ara, soc incapaç de respondre”.

Un estil de vida insostenible

Nascut a Birmingham el 1961, Jonathan Coe va debutar el 1987 amb The accidental woman. Entre les onze novel·les que ha publicat destaquen, a més de ¡Menudo reparto!, El club de los canallas (2001) i La espantosa intimidad de Maxwell Sim (2011), en què enviava un antiheroi solitari a vendre uns “meravellosos” raspalls de dents a les illes Shetland.

“Fa poc he presentat El número 11 als Estats Units i els periodistes em deien que hi havia fet un retrat del Regne Unit abans del Brexit -diu-. L’acció del llibre arriba fins al setembre del 2015, però llavors era difícil preveure el resultat del referèndum de nou mesos després. Hi ha tres temes molt presents al llibre, la por, la nostàlgia i la injustícia, que expliquen d’alguna manera per què es va votar a favor del Brexit”. Per a Coe, una de les pitjors conseqüències de la crisi que va arrencar el 2008 han sigut “les seqüeles psicològiques”. “La prosperitat i el nostre estil de vida eren impossibles de mantenir -afegeix-. Ens hem adonat que els fonaments econòmics de la classe mitjana eren dèbils i insegurs”. Coe compara l’era de la postveritat amb el furor dels reality shows : “Fan veure que ens mostren la realitat però la refan, la distorsionen i la serveixen guionitzada -assegura-. Les fronteres entre realitat i ficció estan cada cop més desdibuixades. Així i tot, la novel·la és encara una de les formes més honestes de creació artística”.

El món al revés: quatre novel·les irreverents

'Els viatges de Gulliver'

La novel·la més coneguda de Jonathan Swift va ser publicada el 1721. Tot i que al llarg dels anys el contingut d’Els viatges de Gulliver s’ha arribat a infantilitzar, es tracta d’una sàtira punyent en què Swift no s’està de ridiculitzar els whigs i els tories al regne de Lil·liput. Les criatures minúscules que l’habiten es barallen per qualsevol minúcia, igual que els dos partits polítics hegemònics a l’Anglaterra del segle XVIII.

'Alícia al país de les meravelles'

“El llibre anglès més absurd de la història és Alícia al país de les meravelles [1865], de Lewis Carroll –diu Coe–. Se’l considera un conte per a nens, però els fa molta por i no m’estranya”. Les aventures de la protagonista són un pretext per denunciar la irascibilitat de la reialesa, l’estultícia de l’aristocràcia i les contradiccions de la justícia. Durant el judici, el lema és “Executar la sentència abans de dir el veredicte”.

'Trifulca a la vista'

A Nancy Mitford no li va fer cap gràcia que la seva germana Diana s’enamorés d’Oswald Mosley, líder de la Unió Britànica de Feixistes. Per això els va convertir en dos dels personatges més controvertits de Trifulca a la vista (1935), que van a parar a un poble anglès recòndit amb l’objectiu de participar en un muntatge teatral. La contundència d’aquesta sàtira antifeixista va fer que Mitford no la reedités mai en vida seva.

'La rebel·lió dels animals'

Escrita en plena Segona Guerra Mundial –entre el 1943 i el 1944–, La rebel·lió dels animals, de George Orwell, és una faula que explica els perills del totalitarisme. Els personatges que capitanegen la revolució a la granja del senyor Jones són dos porcs, Boladeneu i Napoleó: en comptes de millorar les condicions de vida del bestiar comencen una dictadura que pretén sotmetre els companys al preu que sigui.