La suma i la resta de qui ens envolta

CuinerQui som? D’on venim? Cap on anam? Les grans preguntes que es pot fer la societat com a col·lectiu són les mateixes que ens hauríem de fer tots com a individus. Si un vol prendre consciència de si mateix, esdevé imperatiu que en algun moment de la nostra existència, o en molts, ens demanem per què som el que som. La importància, per mi, resideix molt més en la pregunta que no en la possible contesta; de fet, tal vegada no hi ha una resposta, sinó infinitat d’elles, perquè una vida consta de moltes vides.

Els gurus de l’autoajuda -un terme que fa anys ha perdut qualsevol connotació positiva a força de manuals de psicologia barata per a amputats mentals- diuen que podem ser el que vulguem. No som qui volem ser, som la suma i la resta dels qui ens envolten. Quan un mira dintre seu amb sinceritat, trobarà ben poca cosa de collita pròpia; per a bé i per a mal, som com petits Frankenstein fets dels retalls que ens aporten els que ens van acompanyant en el nostre periple vital. Família, mestres, amics, referents professionals... van interactuant, dotant de realitat la nostra vertadera essència.

Cada any, quan arriba aquest temps, pens en una frase que diu Lluís Bassat: “La bona publicitat ven el producte avui i construeix la marca per a demà”. Si la sentència del genial director de màrqueting català és certa, els mestres tenen el pitjor publicista del món. Cada dia ens solem omplir la boca parlant de la importància de l’educació, com a clau per fomentar una societat del demà. Resulta paradoxal que aquesta suposada preocupació per la formació vagi paral·lela a la manca de respecte cap al col·lectiu principalment encarregat d’encaminar-la. A les acaballes del curs escolar, si un para l’orella a les portes dels centres educatius, la major part dels comentaris que se senten per boca dels pares no mostren preocupació envers els coneixements assolits pels infants, ni com continuar fomentant-ne l’aprenentatge en l’època estival; el rum-rum parla d’on aparcar la minyonada aquests mesos i, sobretot, de la tan vegades repetida, com falsa -a parer meu-, bona vida que tenen els mestres. Ben segur hi ha mestres que no es guanyen el jornal i que no es mereixen les vacances, com en qualsevol altre col·lectiu, però posats a posar nota (ara que n’és temporada), el conjunt dels pares estam molt per sota dels docents, tant en implicació com en constància i dedicació...

Que les escoles diguin als pares que els infants han de menjar fruita pot considerar-se informació; que per aconseguir-ho hagin de posar-ne alguns dies com a berenar imperatiu és un símptoma de com hem deixat tots sols els mestres al timó de l’educació dels ciutadans del futur. Això és una errada; criticar-los mentre ho fan, una crueltat i una estupidesa que no ens podem permetre.

La recepta: frit de pollastre

Ingredients i elaboració

½ pollastre de camp

300 g de ventrells de pollastre

300 g fetges de pollastre

300 g d’ous d’ouera

Ceba

Pastanaga

Albergínia

Carbassó

Patata

Alls

Llorer i fonoll

Oli, sal, pebre bo i pebre coent

Bullim els ventrells ben nets durant 40 minuts dins l’olla a pressió. Els tallam ben menuts. Tallam també a daus la carn de pollastre, fora ossos ni pell. Posam els fetges en aigua i gel durant mitja hora. Els eixugam i també els trossejam. Fregim a alta temperatura dins oli d’oliva tot el pollastre, prèviament salpebrat. El deixam reposar damunt paper per retirar-ne l’excés de greix. Dins una micona de l’oli de fregir el pollastre dauram uns alls amb camisa; hi afegim la ceba tallada a juliana, una fulla de llorer i també un bocí de pebre coent. Quan la ceba sigui ben melosa, hi incorporam la resta de verdures i en feim una cocció ajustada. Hi afegim fonoll picat menut. Dins la resta de l’oli, hi fregim uns daus de patata. Coem els ous d’ouera dins aigua i sal. Feim confitar tres minuts el pollastre amb les verdures i hi afegim la patata i els ous.