Albert Perrín i Jordi Torrent: “Signar el pacte amb el Barça no significa trair Laporta”

BarcelonaFa gairebé 20 anys que es coneixen. El 1997, Jordi Torrent (Barcelona, 1952) va estrènyer la mà d’Albert Perrín (Barcelona, 1944) per primera vegada al restaurant Wilson de Barcelona. En aquell mateix sopar Torrent va conèixer Agustí Benedito, Joan Laporta i Jordi Moix. Va ser el primer sopar de dues dècades plenes de llargues sobretaules parlant del Barça. Quan Perrín, sempre passional, s’encén, Torrent nega amb el cap, conciliador, rebaixant el to del seu inseparable amic. Són dos dels onze exdirectius que s’han adherit al pacte proposat pel Barça i han quedat fora de l’acció de responsabilitat.

S’han acabat els sopars com el del restaurant Wilson?

Albert Perrín: Jo tinc clar que mai més no estaré en una directiva. Per edat, perquè ha d’entrar saba nova. Però no deixaré mai de lluitar perquè el meu club tingui una directiva digna, perquè no ens avergonyim dels que estan manant a can Barça. Mentalment havia de signar el pacte, però m’ha creat tanta cremor a l’estómac que m’he de prendre Almax per anar-ho digerint. Fa 10 anys que estic amb judicis. Tinc una bona esquena i puc aguantar-ho, però el desgast familiar és molt fort. Has d’anar sentint que t’embargaran, que tindràs problemes, els fills et pregunten “papa com està això?”... fins que dius prou. Ara bé, no recrimino res als companys que no l’han acceptat, no tinc cap retret perquè és una qüestió personal.

Jordi Torrent: A mi no m’ha afectat, ni tampoc he patit mai gaire per aquest tema, però calia tancar la carpeta, per al bé de tots. Per solidaritat s’havia de fer, per molt que després pensis que tens raó. La decisió de no signar és del Jan, i els altres el segueixen. No ho han volgut acabar per aconseguir la victòria, però d’això no se’n recordarà ningú d’aquí un temps, només els que ho han viscut. Hi ha gent que pensa que signar és trair-lo i això no és veritat. Crec que no firmaran mai. I ho respecto. Si tu veus clar que s’ha d’anar fins al final, vés fins al final. Ara bé, no hi ha motiu per seguir. Ha passat molt temps. Fins i tot diria que avui no ens haurien posat l’acció de responsabilitat. No hi ha Rosell i tot era una qüestió de venjança, un enfrontament d’egos entre Laporta i ell...

A.P.: El Sandro és un mal bitxo, sempre es mou en la foscor. Encara hi és, allà.

Si encara hi fos, hauria permès que s’aturés el procés?

A.P.: Ha lluitat perquè no s’arribés al pacte, però no ho ha aconseguit.

J.T.: El temps ho cura tot, Albert.

A.P.: Ho pot curar, però les persones no canvien. Aquesta junta va prendre la decisió el 2010 per dos motius. Primer, per venjança. Des del 2005, quan marxen, es creen unes diferències molts grans, i com més victòries nostres, més forta era la seva rancúnia. Quan arriben al poder, tenen ganes de passar comptes. En segon lloc, necessitaven posar el club en una posició dèbil econòmicament perquè entrés Qatar, que ja estava signat. Llavors diuen “no podem fer fotocòpies, no sabem com pagarem els jugadors”... i el soci diu “si no ve Qatar, ens en anem a la merda”. Són els dos motius. Hi estàs d’acord o no?

J.T.: I el Jan els dóna opcions a tot això, perquè a les eleccions del 2010 no vol que guanyi la candidatura del Jaume (Ferrer), veritat?

A.P.: Jo no ho diré...

Per què no han trucat a Laporta?

A.P.: No puc dir que l’he parit, però el conec molt i sé que acabaríem discutint, i com que és un amic de veritat no ho vull. Quan té una idea al cap... parlar seria crear problemes... Ell tampoc no m’ha trucat a mi perquè sap que no em convencerà. Ens respectem per l’amistat que ens tenim i no el criticaré mai: el defensaré sempre, sempre... Que ens vam equivocar? Segur, però cap dels errors que vam poder cometre no ha sigut prou motiu per al que ens ha passat. A l’última assemblea, hi ha un compromissari que diu: “Aquesta gent que tenia targetes d’aquest color, les black, que anaven rebentant els diners del club”... Aquí el president va fallar, ho hauria d’haver tallat d’arrel i es va fotre a riure. Però amb la merda que ens van tirar a sobre el 2010 -filtrant sobretot a un mitjà, que és el seu- van preparar l’assemblea perquè els compromissaris hi anessin mentalitzats que la junta anterior havia malmès molts diners. Jo vaig deixar d’anar al camp. El Jordi tenia una llotja al Palau, a peu de pista, i un dia després de les eleccions, jo baixava les escales i em van dir: “Aquest és el xoriço del Perrín, el que ha robat”. Vaig dir “no torno més”. El Barça ens ha costat molts calés.

J.T.: Quan hi entres ja ho saps, això.

A.P.: Jordi, el problema és com he sortit. Amb el que m’ha costat a mi el Barça. Jo pagava, com tu, el bitllet de les dones als viatges, i si anàvem en habitacions dobles, pagàvem la meitat perquè no ens diguessin res. I després d’això et preguntes: “M’ha compensat?” Potser hauria hagut de vendre un jugador abans de marxar per no arribar on he arribat. Això ho ha provocat aquesta gent.

J.T.: El que és evident és que ho hem disfrutat i que sabíem que hi havia un risc.

A.P.: Ara que vingui saba nova. I, si pot ser, diferent de la que hi ha ara.

Ho celebraran? ¿A la rostisseria Lolita o a Luz de Gas?

A.P.: S’ha de celebrar en la intimitat. I segur que algun dia ho farem. Si anem a la rostisseria guardarem els tiquets per a un diari de Barcelona.