Balanç de l’any 1 de la Nova Era
Es parla molt (massa) de les llargues -i merescudes- vacances dels mestres. I massa poc de les (potser no tan merescudes) dels futbolistes. Tres mesos sense futbol. Tres mesos de balanços, de plans, de fitxatges i altres temes perifèrics. Jo, que de futbol no en sé, content de poder escriure d’altres coses. Però ja tinc ganes de tornar a patir amb i pel meu equip.
La gran virtut del nou Espanyol és la claredat. Perquè en ella mateixa ho és i perquè estàvem molt mal acostumats. Els motius per no dir-nos la veritat no sempre eren dolents. Molt sovint se’ns feien promeses impossibles de complir o se’ns amagaven coses per no deprimir-nos. Com es fa amb els nens. I nosaltres, uns més que d’altres, ho demanàvem. La nostra pàtria és la infància: la matèria primera de la passió pel futbol. I en general no volem -en el futbol i en altres àmbits- que ens facin perdre la il·lusió. Especialment si només és il·lusió.
Però ara tot està més clar i més fonamentat. L’objectiu és el top 10, ens van dir. Entre els vuit primers, es queixaven els rondinaires habituals. Cap problema: ho hem clavat. Mirem amunt i cap dels set del davant ens fan posar vermells. L’any que ve haurem d’estar davant d’algun d’ells. Però tots set tenen més pressupost i millors equips. De moment. La temporada mereix un notable: complir amb els objectius (i especialment si són raonables) no és excel·lir. Per tant, estem lluny de l’excel·lent. Però fer-ho amb consistència, amb criteri, sense fer el ridícul en cap partit mereix molt més que l’aprovat. Com a gran punt fosc de la temporada tenim la Copa. Una eliminació lògica faria que el meu 7 es convertís en un notable alt. I fer-hi una gran campanya ens acostaria a l’excel·lent. Una nova era. La maledicció de sempre amb els penals.
El que més ens satisfà d’aquesta temporada és que hem tret bons resultats quan ens hem enfrontat als equips més dèbils que el nostre. Una de les recances són els mals resultats amb els equips superiors. I dels catorze partits contra aquests set només vam guanyar el que vam jugar amb un Sevilla amb deu jugadors. No hi ha cap partit per emmarcar (més enllà d’apassionants gols en els minuts finals), ni cap per oblidar del tot (tot i que el del Bernabéu i el del San Mamés van ser ben tristos). Hem estat un equip molt previsible. Per bé. Però també per mal. Quique té un pla, hi insisteixo des de principi de temporada. I aquest pla s’està complint. Fins i tot diria que massa. Confiem-hi.
