Bojan com a símptoma
L’Espanyol ha canviat molt. Per sort. I aquests canvis no els gaudim -encara- en el terreny estrictament esportiu. Tenim un bon equip, però ja l’hem tingut altres temporades. Aquest any no patim, però això no és el primer cop que passa. Fins i tot si ens acabem classificant per a Europa (encara és possible, no defallim!) no seria, ni de bon tros, la primera vegada. Abans de l’era Chen, hem celebrat títols i hem jugat finals: ara fa onze anys estàvem tornant de Madrid després d’haver guanyat la nostra quarta (per a la majoria segona) Copa.
Que les coses han canviat ho demostra la tranquil·litat amb la qual vivim l’interès de grans clubs per Aarón. Sabem quines són les regles del futbol modern: un sistema sense sorpreses, reproductor de desigualtat, en el qual cap jugador pot estar en un club econòmicament inferior al que li correspon per la seva qualitat. Per tant, sabem que més d’hora que tard ens quedarem sense el nostre lateral esquerre. La novetat és que no el malvendrem, que les tensions de tresoreria no ens obligaran a regalar-lo per tres o quatre milions. Qui el vulgui, que pagui la clàusula (30 milions ara, 40 les pròximes temporades). També és una mostra dels nous temps la confiança que tenim per acabar confirmant la difícil continuïtat de Diego López. Caldrà intel·ligència negociadora i imaginació, però ha de ser el nostre Buffon (ja em perdonaran l’exemple benintencionat, però no se me n’acut cap de millor) per als pròxims anys.
Però la dada definitiva que confirmarà que tot ha canviat serà un no fitxatge: el de Bojan Krkic. Des que va debutar com a professional, el tinc apuntat a la meva llista de pors. Porta escrit a la cara que un dia ha d’acabar jugant a l’Espanyol: l’hi vaig veure des del principi. No és ni dolent ni bo. Eterna promesa, amb una cara de nen que enganya sobre la seva edat (a l’agost en farà 27) i rodamon del futbol. Acostant-se als trenta sembla(va) inevitable que les ganes de tornar a casa el portessin a casa nostra (que, si hi ha cases d’algú, no és la seva). El problema de Bojan no és el seu passat culer. No especialment. Jo he cantat Iván-Iván-Iván de la Peña. Víctor Sánchez és un dels nostres líders. Toni Velamazán és dels nostres per sempre. I podria seguir. D’altra banda, també recordo -tot i que voldria oblidar- el pas d’Òscar Garcia pel nostre club. Bojan seria més un Òscar que un Iván (fill, també, d’un moment determinat). Però la qüestió central és simbòlica i psicològica: el no fitxatge de Bojan seria anar contra el destí, contra la tendència de la història, contra la naturalesa de les coses. Seria, gairebé, com si l’Espanyol guanyés una tanda de penals.
