18/05/2017

Deu anys de Glasgow: alguns records

2 min

Com a bons catalans, als pericos ens agradar celebrar derrotes. I com a bons occidentals som esclaus del sistema decimal: dimarts va fer deu anys d’una de les nostres derrotes més doloroses.

Va ser un dia llarg: vint-i-quatre hores fora de casa sense dormir. Dos vols, una mica de cervesa, un partit de 120 minuts, una tanda de penals. Recordo que a Glasgow vaig dinar amb el Carles Capdevila. Hi va anar amb l’equip d’El matí de Catalunya Ràdio que dirigia i presentava Antoni Bassas. Vull pensar que si un dia tornem a una final europea, la Mònica Terribas o qui aleshores presenti el programa matinal de la nostra ràdio pública (potser a hores d’ara està fent P3) també el faci des de la capital on es jugui. Aquell matí -i a instància meva- van trucar a l’Eudald Serra, que va haver de veure el partit des de casa. Jo li vaig explicar al Carles com era d’important l’Eudald per a molts pericos.

També recordo un sentiment contradictori que sempre tinc en els grans moments blanc-i-blaus. D’una banda, la felicitat de veure que som més dels que sovint pensem, l’emoció que provoca la comunió de la massa. Però també un sentiment d’estranyesa amb un toc de tristor: sento una absurda invasió a un sentiment íntim. El meu Espanyol no és ni guanyador ni massiu. Tot i que la victòria és bella i que m’emociona l’alegria col·lectiva, visc el fet de veure tota aquella gent a l’aeroport, a la zona reservada per a l’afició o en un camp aliè amb els colors blanc-i-blaus, com una certa profanació de la meva intimitat.

També recordo com recordava Leverkusen. La vida gairebé mai et dona una segona oportunitat de reviure el que un dia vas perdre. I aquella segona final s’hi assemblava molt. L’home de 41 anys que era mirava el jove de 22 que vaig ser. Podia aprovar aquella assignatura. Mai recuperaria altres coses no viscudes, però aquella sí. Tant s’assemblava que va acabar igual: amb derrota als penals. Aquest cop, les llàgrimes no les vaig posar jo: va ser el meu fill de 7 anys qui va tenir el primer gran disgust perico. Ell a Barcelona, jo a Glasgow. I una promesa telefònica: a la pròxima final hi anem junts i la guanyem. Ja en té 17. Confiem en Míster Chen.

Mentre revisc aquell dia, l’Espanyol avui acaba la Lliga. Amb l’objectiu assegurat: serem entre els deu primers. Fins i tot podríem acabar vuitens. Tampoc no em preocupa gaire. Ara, a fer-nos il·lusions amb la temporada que ve. Per començar sembla que tornarà un dels herois de Glasgow. Ja em sembla bé. Això sí: si juga la Copa i arribem als penals, reservem-nos un canvi per al minut 119.

stats