21/11/2016

L’ànima del Palau

2 min
Llull i Tomic, durant el clàssic al Palau

La pallissa de divendres al Palau Blaugrana obliga a fer una reflexió. El més preocupant del Barça de bàsquet és aquella inquietant percepció d’equip sense ànima i sense un full de ruta. Les seccions i el seu futur apareixen en les campanyes electorals més com a argument populista (volem ser el club més poliesportiu del món) que amb projectes reals. Què vol ser el bàsquet del Barça? Ara mateix costa de saber-ho. L’última estratègia global que hem sentit dels gestors del club es remunta als primers mesos del mandat que va sorgir de les eleccions del 2010. Es va decidir, amb bon criteri, ajustar la partida pressupostària de les seccions després de llegir el que passava a l’entorn: la crisi feia mal i els rivals de l’handbol, el futbol sala, l’hoquei i el bàsquet desapareixien (Ciudad Real) o perdien potencial econòmic per la fi de les ajudes públiques o dels patrocinis. Tocava fer-ho i els resultats no han anat malament a la competició estatal. A nivell europeu hem baixat un esglaó perquè els competidors turcs, russos o grecs són més competitius.

Han passat els anys i especialment en el bàsquet s’ha anat abandonant l’essència. Costa de desxifrar si el club aposta i inverteix perquè l’equip de bàsquet esdevingui campió d’Europa o si s’ha resignat a ser un dels equips del top 10 i a aspirar a algun títol de Lliga ACB quan soni la flauta. Rebem missatges contradictoris. És cert que s’ha invertit en la compra d’un jugador top com Rice i que l’elecció del nou entrenador suposa un canvi d’estil valent, però tot plegat fa una mica d’olor de les èpoques en què al futbol es buscava l’estrella de torn i l’últim entrenador que acabava de guanyar un títol important. Se sap què volem ser? ¿Algú ha imaginat com volem que sigui la secció d’aquí cinc anys? Potser m’equivoco però altres seccions com l’handbol sí que tenen relat i un objectiu clar de cap on pretenen anar.

L’ambient al Palau és de les coses que més ens poden generar satisfacció. Sense grades d’animació ni instruments artificials, el clima que s’hi respira juga a favor de l’equip. Però l’ànima en el bàsquet del Barça ha desaparegut. En ple desastre, divendres la sensació que flotava en l’ambient era que el Palau estava humiliat però que a determinats membres del primer equip no els sabia especialment greu perdre contra l’etern rival. M’imagino l’handbol en una situació similar i visualitzo Víctor Tomás, per posar un nom, o Xavi Pascual clavant un cop de puny sobre la taula. Potser es guanya un títol aquesta temporada i oblidem el partit de divendres, però, de cara al futur, algú s’hauria de posar a pensar i a dissenyar estratègia.

stats