25/11/2016

Luis Suárez i els nens

2 min
Luis Suárez

El periodisme és un ofici que demana honestedat i neutralitat a qui el practica, però determinades vivències ens posen a prova, si bé en l’àmbit esportiu solen ser imatges d’una transcendència ben diferent de les que fereixen els ulls de col·legues desplaçats a territoris en conflicte. Un exemple, fa un mes: era en un acte semipublicitari, però que fossin els fills de Luis Suárez, Delfina i Benjamín, els que li van lliurar la segona Bota d’Or va donar peu a encendre les emocions de qualsevol pare.

D’aquell dia ençà, el davanter uruguaià ha mantingut dues trobades amb nens malalts que, difoses a través dels mitjans, han fet pública l’extrema sensibilitat que Suárez mostra amb els infants. L’Imad, un jove palestí de tretze anys pràcticament invident per les seqüeles causades per un bombardeig sobre la seva Gaza natal, el va poder saludar la setmana passada. Dies abans, Suárez havia regalat la samarreta que havia suat en el partit de la selecció uruguaiana contra l’Equador a l’Aarón, un nen afectat per la síndrome del miol de gat, una pèrdua de la seqüència genètica d’un cromosoma que castiga, en la pitjor de les proporcions, un de cada vint mil nadons. L’any passat, a les portes de la final de Berlín, el charrúa també va fer content el Mateo, un altre petit compatriota malalt de leucèmia a qui va encoratjar per videoconferència.

Aquests gestos, significatius després d’una infantesa amb mancances, no només materials, poden descol·locar qui associa Suárez amb l’agressivitat, la combativitat o els gestos irats vistos sobre la gespa. Simplisme al marge, les interpretacions de psicòlegs esportius de diferents països arran de les mossegades de l’uruguaià destriaven la sensibilitat de Suárez del seu gen competitiu i posaven l’èmfasi en la incapacitat del davanter de controlar la frustració que li causava, al camp, la derrota i la contrarietat. A Holanda, els serveis mèdics de l’Ajax van determinar que tenia inoculat un verí de la victòria indissoluble, però els companys el descrivien com a algú humil, familiar, sense mals hàbits i que gaudia entrenant-se. ¿I si Suárez, simplement, no pogués amagar els seus sentiments?

Els periodistes esportius de Barcelona que cada any s’agrupen per escriure en benefici d’una bona causa van quedar desarmats en la presentació de l’últim recull de relats, apadrinat per Suárez. Els beneficis de l’obra, encara a la venda, s’han destinat a la lluita contra la fenilcetonúria, una malaltia genètica que, si no es detecta a temps, pot causar un sever retard mental. Durant l’acte, l’uruguaià va conèixer la Candela, una nena de dos anys afectada per la patologia. En prometre-li la dedicatòria del següent gol, Suárez va arrencar a plorar, en una imatge inèdita en presentacions anteriors. “És que sóc pare”, es va justificar.

stats