Mig any per arrodonir el Barça 3.0

Barcelona“No ho sé”. Una resposta sincera però poc concreta va obrir la caixa dels trons a Can Barça: Luis Enrique Martínez va acomiadar el 2016 sense afirmar amb certesa que la temporada que ve s’asseurà a la banqueta del Camp Nou. L’equip va tornar a la rutina d’entrenaments fa uns dies sense atabalar-se pel futur del seu entrenador, a qui s’ha vist com sempre, motivat pel tram decisiu de curs que s’encetarà la nit de Reis a San Mamés amb el duel de vuitens de Copa del Rei contra l’Athletic Club. No hi haurà pausa en aquests primers dies del 2017, perquè a la cantonada ja esperen el Vila-real, altre cop l’Athletic i el Las Palmas. Creuat el parèntesi de Nadal, la competició continua i ofereix al Barça mig any per arrodonir la seva versió 3.0: la tercera part del projecte de Luis Enrique, una tercera part que en els cicles recents de Guardiola i Rijkaard ha deixat la imatge més completa d’una era. Es repetirà l’escena?

A Sant Joan Despí es treballa perquè sigui així, com si el progrés de l’any hagués d’ajudar a resoldre l’interrogant sobre el futur del tècnic. En aquest 2017 la balança es mourà constantment entre el dia a dia de l’equip i la renovació de Luis Enrique. En una entrevista a la televisió del club l’entrenador va admetre que no sabia si s’imaginava gaires més anys al Barça. “Tot i que no tinc cap dubte que soc al millor equip, al millor club, amb els millors jugadors, que soc a casa, amb la meva família i guanyant coses i disfrutant molt, hi ha una part d’aquesta professió dura que em costa, que té la seva cosa negativa, i que hauré de valorar de cara a les pròximes temporades”, va deixar anar. I a partir de llavors un parell de portades esportives han servit per tensar una mica la corda, per començar a sondejar substituts i per obrir un horitzó amb possibilitats de canviar de timoner.

“Tinc temps i el club està al meu costat -va afegir l’entrenador-. Seguim planificant i preparant tot el que és el futur immediat, centrat en el present, i soc clarament conscient que si no és aquí no entrenaré enlloc més”. O el Barça o res. Però el que podria ser una declaració de fidelitat ha tingut ben poques lectures positives i ja s’ha interpretat com un avís de fatiga, per molt que la temporada arrenqués amb el missatge més optimista del tècnic fins ara: “Estem il·lusionats. Tenim la millor plantilla des que soc aquí”, va dir a l’estiu.

L’escena d’ara, amb la cantarella d’una renovació ressonant pel Camp Nou, recorda la que va viure Pep Guardiola el gener del 2011. El de Santpedor afrontava l’última part de la tercera temporada i feia mesos que havia d’esquivar preguntes sobre una pròrroga contractual. Guardiola, com ara Luis Enrique, no dubtava del recorregut esportiu que encara tenia l’equip, però hi afegia altres variables com la passió, l’energia i el desgast per definir si continuaria. És el que l’asturià engloba ara dins la “duresa” de la professió, la cara “negativa”.

Al club sempre han sigut conscients que el pragmatisme de Luis Enrique no el tindrà gaires més anys en el panorama futbolístic. Però és curiós que, com va passar amb Guardiola, aquesta aproximació al final d’una etapa coincideixi amb el moment més dolç del projecte. Agradable contradicció. En l’anterior cicle la sublimació va ser la final de Champions a Wembley, amb exhibició contra el Manchester United (3-1).

Tornar a fa sis anys sembla oportunista però és, en el fons, oportú, perquè els itineraris dels dos projectes són força paral·lels. També llavors il·lusionava tornar a guanyar la Champions o aixecar la tercera Lliga seguida, com passa ara. I el 2011, el Barça 3.0 també s’encaminava a la seva millor versió: a la culminació d’una obra que havia necessitat testar-se abans en un primer any d’èxit fresc i reforçar-se en una segona temporada de consolidació i interrogants. La fórmula guanyadora del tercer any també va funcionar-li a Frank Rijkaard, però l’escalada de l’holandès no partia des dels cims on es troba ara l’asturià. El 2017 serà divertit.

Entrenament al caliu del Miniestadi

Mentre hi sigui Luis Enrique, cada entrenament nadalenc al Miniestadi - com el que l’equip farà avui al migdia amb totes les entrades exhaurides - farà pensar en l’experiència del 2015, quan la sessió de portes obertes va convertir-se en una tempesta d’abast absolut. Una derrota pocs dies abans a Anoeta va derivar en l’absència sospitosa de Leo Messi de l’entrenament per una suposada gastroenteritis que aviat es va interpretar com un desafiament al tècnic. L’argentí, acabat d’aterrar de les vacances d’hivern, havia sigut suplent contra la Reial Societat i, tot i sortir a la segona meitat, no va poder evitar l’ensopegada. Era el principi del projecte de Luis Enrique i la relació del tècnic amb la principal estrella de l’equip no fluïa com ara. “Després d’Anoeta tot va canviar”, va acabar admetent després el mateix Messi. No va ser l’única conseqüència d’aquell fatídic dia de Reis. A mitja tarda, el Barça va anunciar el cessament immediat d’Andoni Zubizarreta com a director esportiu, i amb ell els seus homes de confiança: el seu adjunt, Carles Puyol, i els responsables del futbol base Albert Valentín i Narcís Julià. Res a veure amb la pau actual.