07/04/2017

Només ho faig per tu

2 min

Quan Bob Geldof va escriure la punyent I don’t like Mondays el 1979, no hi veia més que una cara B composta després de sentir, mentre l’entrevistaven en una ràdio d’Atlanta, que una noia de 16 anys havia obert foc contra alumnes i mestres d’una escola primària de San Diego. La cançó es va interpretar per primer cop al cap d’un mes del tiroteig, en un concert del grup de Geldof, els Boomtown Rats. L’estiu següent, el single era número 1 a la Gran Bretanya, Irlanda i Austràlia. Als EUA se’n va limitar la difusió per no ferir sensibilitats.

Quan The Human League va llançar Don’t you want me com a senzill, la tardor del 1981, la banda ja havia espremut el seu disc Dare amb tres senzills anteriors que havien funcionat força bé. Philip Oakey, el cantant, es va oposar amb vehemència a publicar un quart extracte d’aquella peça, que considerava de farcit i mal arranjada, la més fluixa de l’àlbum. Per Nadal es va convertir en el tema més venut de l’any al Regne Unit. El 2014, els seguidors de l’Aberdeen van tornar la cançó a les llistes en adaptar-ne la lletra per dedicar-la al seu migcampista Peter Pawlett.

Quan es du a terme una iniciativa dirigida al consum d’un nombre important de persones, el públic és l’únic jutge de l’encert o l’èxit d’aquesta proposta. Els aficionats del Barça van legitimar que existís un diari amb un tractament visual agressiu, clarament parcial i que s’adaptés i connectés amb l’estat d’ànim del culer. Ningú sosté un producte en antena durant quaranta anys si no és vetllant constantment per la seva excel·lència i ponderant els gustos i les exigències de l’audiència, també en funció de la seva composició i característiques. Projectes humils i honestos subsisteixen amb dignitat perquè s’han adreçat a segments de mercat modestos però definits, especialitzats i fidels, per més que les subscripcions es comptin per pocs milers. En casos com aquests, assegurar que algú accepti el que se li ofereix és clau. Hom pot arriscar-se a jugar un paper prescriptiu, a convèncer un públic potencialment receptiu de les bondats d’un nou concepte, però sense una anàlisi rigorosa dels factors que poden afavorir una acollida favorable el camí serà segurament curt. Amb tot, hi ha qui s’aferra a les seves dèries, qui es mostra immòbil en els punts de vista, qui s’enroca en maneres de fer que per a un són les correctes però per a milers no. Hi ha fracassos estrepitosos per tossuderia, hi ha mirades estretes que volen fer del seu camp de visió el centre de l’Univers, i també hi ha inferns on bullen les millors intencions: situacions totes vinculades a àmbits professionals, també el periodisme i l’esport, on no sempre es té en compte el destinatari d’una feina quan se l’hauria de considerar sempre.

stats